A vegades, posant ‘urgente’ truquen abans

➤ Sempre ready per la batalla

Georgina Cordobés Riera

Intento fer-vos creure que soc molt intel·ligent. La veritat, no ho soc gaire. Espavilada, sí. Recordem l'any que vaig sobreviure amb 600€ mensuals. Cada final de mes, pensava: Un altre mes sobrevivint, sense necessitat de fer cap fel·lació a canvi de diners, good job, tia! També us dic que amb la mandra que fan les fel·lacions, les hauria d'haver cobrat totes. Les tres que vaig fer. Un mal any o un bon any, depèn com es miri. En fi, també podem recordar, la vegada que vaig traduir, a classe d'anglès, l'expressió this is bufing and make bottles. No calen més proves que soc una tia desperta. Tota aquesta agilitat mental ha desaparegut.

Oriol Mitjà, metge reconegut, explica de manera implacable, en què consisteix una depressió al Col·lapse (TV3). La frase clau és: "Hi ha un moment en què el cervell va tan revolucionat que acaba esgotat, i un dia, no em puc aixecar del llit". La Júlia venia amb plans, que mesos enrere, m'haguessin fet dibuixar el millor eye-liner, posar-me el top verd i sortir el carrer a menjar-me el món (i qui sap, potser una polla gratis). No, em quedo a casa. En Guillem m'escrivia per WhatsApp: Cine. Cervesa. Esbarjo. No, em quedo a casa. Face times amb la Berta i la Mar: "Pillem entrades pel teatre". No, em quedo a casa. La Irene: "Anem de ruta amb la van per Escòcia. Apunta't!". No, em quedo a casa. L'Ari: "Com estàs amorinxi?". Supermegabé, escrivia des de casa. Espavilada fins i tot per mentir.

El meu cervell esgotat, estirat al llit, pensava: "Si ara mateix es calés foc a l'edifici, no tindria l'energia per sortir corrents". Mai (mai!) m'havia quedat sense bateria. He estat trista moltes vegades, tots ho sabeu, no m'ho feu tornar a explicar. Però, dins l'adversitat, soc més jo que mai. Soc una soldat darrere un arbust, amb pantalons de camuflatge, casc i fusell. Sempre ready per la batalla. Trenta anys després, ho tinc tot. Tot el que sempre havia desitjat. Puc ser absolutament feliç. Però, sabeu com de ridícula em sento vestida de camuflatge a la cua del Mercadona? Anar a comprar alvocats ecològics al Veritas, no és una missió per una soldat! La meva missió és demostrar que puc amb tot i ara no haig de demostrar res. Ni un obstacle. Ha passat alguna cosa? Ho vincules a un desencadenant concret? Absolutament res, doctora. Inclús la declaració d'Hisenda m'ha sortit a retornar. Soc blanca, de classe benestant, hetero, físicament normativa i amb estudis superiors, soc gairebé més privilegiada que un tio! Podria ser el tipus de persona que fa un taller de ceràmica a un local de Gràcia. No m'obligueu a ser aquesta persona, us ho demano si us plau. No vull acabar dibuixant maduixetes, que semblen mini-polles a una tassa handmade. Per cert, no cal que afegiu handmade a l'instastory, és evident que aquesta aberració només l'ha pogut fer una persona en plena crisi dels trenta.

La doctora va aixecar les mans i mentre les deixava caure damunt la taula, va dir: "Mira, noia, sorpresas te da la vida y desgracias también, eh!? He posat urgente a l'informe perquè et truquin des de Psicologia. A vegades, posant urgente truquen abans, però la cosa està fatal, ja t'aviso. Si t'ho pots permetre, truca a una psicòloga privada*". Paraules textuals. Vaig sortir de la consulta amb un diagnòstic de Trastorn Depressiu Major i sense tenir clar si la meva doctora és la persona més espontània i divertida del Barcelonès o es va treure la titulació a una fira.

La cosa que més he repetit aquests dies és: "Tinc el cap trencat". M'oblido d'absolutament tot. Un dia, em vaig dignar a anar a la platja, vaig tornar a casa cremada perquè en lloc de la crema solar, em vaig emportar una ampolla de xampú para cabellos secos y dañados (com el meu cervell). Tinc una cremada al dit per posar-lo dins la torradora. Insistia a treure la torrada que havia quedat molt endins. Havia oblidat posar la torrada. No obstant, la situació que més m'ha agradat, és demanar una cervesa sense alcohol. La cambrera em va mirar amb cara de què mona, una mami primeriza. Somrient, vaig pensar: No reina, per sort, només estic depressiva.

El pitjor de tot és l'esgotament, l'apatia, el no-res, com ja he dit. En segon lloc, el cervell es torna més egocèntric que mai i t'analitza constantment. El desgraciat em deixaria cremar en un incendi, però treu energia per dir-me: "Hi ha moltes persones que t'estimen, però ets tan insuportable, que segur que ho deixaran de fer, en un parell de setmanes. Un mes, a molt estirar". Cada cop que em dutxo, ho faig d'esquena al mirall per no mirar quant despreciable soc. Quan em creuo amb gent pel carrer, abaixo la mirada, avergonyida, amb totes les persones que hi ha el món, ja és mala sort que s’hagin de trobar amb mi! El meu cervell treballa exclusivament, per fer-me creure que soc el melic del món. No em miro ni jo, em mirarà el caixer del Veritas, rei! Després de donar importància a absolutament tot, salto a l'altre costat (pura supervivència) i comença un estat en què tot me la pela. Georgina, carinyo, canvia't la samarreta. Mama, és igual que estigui tacada de pasta de dents. Xurri, estava tacada de pasta de dents dimecres passat. Avui també s'hi veuen restes de cafè, i una barreja de llàgrimes, mocs i suor. Vale, me la canvio, però no em dutxo (soc dura negociant, com veieu). El mirall, l'enemic. El fusell que sempre porto, aquesta vegada, el carrego contra el mirall. Contra mi. Sincerament, he començat totes les batalles sabent que les guanyaria. Aquesta no ho sé, tinc la rival més difícil que m'he trobat mai. Reconec que escoltar les paraules de l'Oriol Mitjà m'ha fet sentir molt alleujada. Mal de muchos, consuelo de depresivos. Des que vaig sortir de la consulta d'aquella senyora, que es va treure Medicina en un casino de Lloret de Mar, sabia que el dia que escrivís sobre això, seria un senyal que tot comença a anar de pujada.

*El que va alarmar a la doctora i posar urgente a l'informe va ser: "Cada matí quan pujo al ferrocarril direcció a la feina, no m'importaria que es descarrilés". Evidentment, he anat a una psicòloga privada. No m'ha trucat ningú de la pública. Des d'aquí una abraçada a tots els que no sou una tia millonària que es pot pagar una psicòloga privada, i la vostra teràpia és un post d'Instagram que diu: "Un día sin sonreir es un día perdido". En algun moment, tornaré a ser una persona funcional enganxada a la Fluoxetina, i podré tornar a treballar al sector social, un àmbit precari que em costa la salut mental, però al capitalisme li pela tot, més que a mi.