➤ Els meus amics cuinen truites de patates increïbles (ME-CA-SO)
Georgina Cordobés Riera
“Clar amor, t’he preguntat per què he llegit el teu text” i afegeix: “Que et llegeixo rajar dels tios”. Els tios masclistes, vaig puntualitzar. A ell, el meu amic, no el representa cap dels textos d’aquest blog. Sempre he sabut que soc boníssima escollint amigues. Ara, es veu que també, triant amics. Mai és tard per descobrir nous talents. La conversa amb el meu amic em va portar a fer una espècie de Wrapped Anual Masculí. El Wrapped de la Llonganissa m’anuncia que he compartido 8746501747777433 minutos con mis amigos. Em semblen pocs. Si els coneguéssiu, a vosaltres, també us ho semblaria.
L’amistat, quan hi és, es nota. És com saber que hi ha macarrons per dinar, sense entrar a la cuina, només per l'olor de sofregit. En aquests 8746501747777433 minutos que he compartido con mis amigos, m’he deixat caure damunt d’ells amb naturalitat, com les parpelles quan tenen son. Em deixo caure damunt d’ells sense fingir. Les ties, a vegades, fingim quan estem amb tios, i no només orgasmes. En alguna ocasió, davant un home he fingit ser tonteta perquè ell semblés més intel·ligent. Fa molts anys, un amor que vaig tenir, m’explicava com refredar un ou bullit abans de pelar-lo. Jo mirava atenta com passava l’ou per sota l’aigua freda. Assentia amb el cap, fent-lo sentir el cirurgià de Metges Sense Fronteres que salva la vida d’una criatura amb un pelador de patates i una xancleta.
Les ties fingim per rebre amor. Malauradament, acaba rebent amor una versió super allunyada de nosaltres, perquè aquella tia que fingia no saber pelar un puto ou bullit, no era jo. Ara rebo quantitats industrials d’amor dels meus amics, que escolten els projectes que tinc entre mans i em fan sentir la tia llestíssima que soc. També hi són quan, depressiva, bec llet directament del tetrabric perquè no em cal fingir ni per un costat ni per l’altre. Els meus amics hi són per lo bo i lo dolent. En la salut i la malaltia. La pobresa i la pobresa extrema. Els meus amics hi són quan diem: “L'última i marxem” que no acaba sent l'última ni marxem, i també hi són en la ressaca.
Saps que són els teus amics quan esteu en silenci i no és incòmode. Amb els meus amics, hem llegit al riu. Amb els meus amics hem anat al teatre. Al cine. Als bars. Amb els meus amics hem fet escapades junts. Amb els meus amics, ens hem llevat en silenci. Hem esmorzat en silenci. Hem escrit en silenci. Hem dinat amb xivarri. Hem rigut molt. Els meus amics no parlen de futbol (ME-CA-SO). Els meus amics diuen: he conegut una noia. No: m’he follat una tia. Els meus amics parlen de les seves pors, sense monosíl·labs; construeixen frases amb subjecte, predicat i complements verbals, on el titular és la seva vulnerabilitat. Els meus amics supuren creativitat i sensibilitat a cada cosa que fan. Els meus amics cuinen truites de patates increïbles (ME-CA-SO). Aprofito per afirmar una cosa que sempre he pensat: cuinar per algú, és el llenguatge de l’amor. I dins l’amor hi té cabuda l’amistat, si no no és amistat.
El Wrapped de la Llonganissa confirma que tinc amics fascinants, i resulta que soc mereixedora de la seva companyia. Per tant, vaig decidir no conformar-me amb menys en el terreny sexe-afectiu. Vaig decidir fugir corrents cada cop que sentís: “No estic en un bon moment per estar amb algú” o el clàssic: “La meva ex era una tòxica/histèrica/boja/inestable”. No obstant, la meva preferida és: “Tinc por que t’enamoris”. Cari, pots estar ABSOLUTAMENT tranquil. Creu-me a mi també em faria por. Pànic. Des que sé que existeixen homes cuquíssims, fujo dels infidels i dels que no diferencien un cogombre d’un carabassó. És a dir, els que són infidels a la seva intel·ligència.
Les meves amigues m’ensenyen un perfil de Bumble: “Tia, mira aquest, és mono!”. La meva resposta: “Sí, però ha fet una falta d’ortografia a la bio”. Ara sóc exigent. Abans no ho era. En el passat, m’eixugava les llàgrimes amb les red flags de les meves parelles i continuava prestant atenció al mansplaining dels ous (bullits i els seus). Una amiga va deixar caure: “Ja baixaràs el llistó”. Gràcies als meus amics, sé que el llistó està bé, on està. Quan saps que el que desitges, existeix; és més fàcil trobar-ho. La convicció que existeixen homes bonics per dins i per fora, m’ha portat a tenir cites tretes de la sèrie Cites Barcelona. No us donaré contingut sexual perquè (1) això no és only fans i (2) la meva mare em llegeix. En una de les cites, vam mirar la meva sèrie preferida projectada a la paret. En una altra, vam cuinar una recepta grega (que ell sabés cuinar i fos grec, ho va facilitar perquè jo no podia aportar cap de les dues coses). M’han recollit a la sortida d’anglès amb el berenar. Eren croïssanets de xocolata (ME-CA-SO). En una altra ocasió, vaig quedar amb un noi divertidíssim que em va explicar els tipus de tios que hi ha a les apps i de quins haig de fugir. Gràcies als seus consells, us escric des de Finlàndia.
Per acabar, recordo a tots els meus amics i a alguns dels meus ligues, que soc feminista, no hembrista. M’agraden les titoles. O sigui, algunes, no totes, eh!? Reconec que aquest final m’està quedant estrany... El pitjor lema del feminisme: El que desitja una feminista, és una bona titola. Una vegada més, faig el ridícul per culpa d’una tita. Una vegada més, la culpa de tot el que em passa és dels homes. A tots i cada un dels meus amics: sou culpables de la meva felicitat. Cada cop que em pregunten: Estàs amb algú? Estic temptada de dir: Sí, i no és qualsevol. En són molts i estic enamorada de cada un d’ells.
תגובות