Algun dia

➤ Fes el que vulguis, carinyo, l'únic que vull és que siguis feliç

Georgina Cordobés Riera

Soc una persona zero aventurera. M'escolto l'amiga mochilera que agafa tres avions i vuit busos per cuidar zebres en perill d'extinció, amb molta mandra. Si vaig de vacances cinc dies a Menorca i trobo a faltar el meu vàter, imagineu les ganes que tinc de marxar de mochilera a cuidar un animal que ha decidit vestir-se de pas de vianants. Potser la zebra mereix extingir-se. Després de l'aventurera internacional, tenim una versió més local: respon al nom d'Aniol i té un passat com a nen de cau. Aquesta versió aventurera de proximitat, quan arriba a la muntanya es pren un antihistamínic i es ruixa d'antimosquits perquè ell decideix fins on vol contactar amb la natura. El millor de tota l'aventura és dormir en una two seconds. En altres paraules, dormir a terra (????). Finalment, saps que l'Aniol està al Montseny perquè comparteix quinze stories amb el seu iPhone 16.

No soc fan de l'aventura. Però, al mateix temps, odio la rutina. Tot m'avorreix, al cap de dos o tres anys. Per no convertir-me en una aventurera, faig canvis de volant interns. Cops de volant en la intimitat de la meva vida en els que dono motius a les meves exparelles per afirmar que sí, soc inestable. A amistats més tradicionals que segueixen el rellotge social, per afirmar que, bueno, ja se sap, la Georgina, és així. A la meva mare, per repetir per vuitmilenavegada: “Fes el que vulguis, carinyo, l'únic que vull és que siguis feliç”. La meva mare m'ha repetit aquesta frase tantes vegades, que l'ha integrat al seu subconscient, fins al punt de preguntar-li: “Mama, faig una amanida de quinoa per dinar?” La resposta: “Fes el que vulguis, carinyo, l'únic que vull és que siguis feliç”. No és que sigui una nena consentida, és que la tinc mentalment esgotada a la pobra.

El cop de volant d'aquest any, ha estat donar-me de baixa del Col·legi Oficial de Psicòlegs. Li preguntava a la meva psicòloga si se'ns escapava alguna cosa: “Anna, potser estic trastornada i no ho estem veient. Per què no vull seguir treballant en un lloc bonic, ple de persones boniques?”. La meva psicòloga, que em té caladíssima, em deia: “Tu et veus celebrant els 25 anys en una empresa? Imagina, el dia en què en un sopar et regalaran una foto emmarcada i un ram de flors”. La meva resposta va ser fregar-me les mans molt fort, com si m'hi hagués quedat alguna cosa enganxosa. Si algun dia em veieu en aquest sopar, dispareu-me a un peu. La meva mare: “Compta amb mi, carinyo, el que vull és que siguis feliç”.

Resulta que no estic trastornada, l'únic que haig de fer és transitar la por i la incertesa que suposa el canvi. Sé que la decisió que he pres em portarà coses bones, algun dia. Mentre feia l'amanida de quinoa, saturava a me mare: "Vull un spoiler. Vull saber quan serà aquest algun dia". La meva mare es partia: "Oh, yes! I want to be God!". La tinc tan esgotada que ja no sap en quin idioma parlar-me. La conversa va derivar que tenim claríssim que Déu és una dona. Qui sinó, organitza el món en sis dies i li queda un per tocar-se la figa? Mentre dinàvem l’amanida de quinoa, vam consensuar que la creadora del món va ser Déua (ens agrada més Déua, que deessa). Però, la creació del món va ser interpretada per historiadors i el biaix de gènere va entrar en escena. Entre historiadors tenien lloc diàlegs tipus:

—Què fem amb l'Eva? També l'ha creat Déu, no?

—Nye... Poc realista... I si surt d'un trosset d'Adan?

—Bona! Dit del peu? Cella? Ungla? Costella?

—Ungla estaria bé, però millor costella, que encara ens diran maxistas.

L'excitació que sento al pensar algun dia, és la mateixa que sent l'Aniol al pensar: Algun dia aniré de mochilero al Nepal i pelaré una poma amb una navalla plena de bacteris perquè no he rentat la puta navalla des que vaig anar a Vallgorguina amb els del cau. No puc pensar, en l'expectativa d'algun dia, dins la rutina. A la rutina no hi ha algun dia, només hi ha dies. I en aquest precís moment: volantassu, incertesa, por, Diazepam, alegria, Diazepam, alegria, Diazepam, alegria.

Un pensament que em tranquil·litza és que cada any passem per aquest algun dia. Quan vaig sortir de la carrera pensava: Tant de bo, algun dia treballi a aquest lloc. I anys després, un matí de març, em van trucar d'aquest lloc. Cada any, passem per algun dia especial, però encara no ho sabem. I en aquest espai temps que hi ha entre un dia qualsevol i algun dia, es passeja la incertesa, en calces, xiulant i fumant-se un CBD, la molt filla de la gran puta. La incertesa no ha tingut un atac d’ansietat en sa vida. L'odio. Té aquest tarannà tan tediós de tot arriba, si ha d’arribar. Qui dia passa, any empeny. S’ha de viure el present, és l’únic que tenim. Mai concreta. Mai et canta quin és el número de loteria guanyador. Mai et diu: Treu la cullera del plat abans d’obrir l’aixeta perquè t’esquitxarà, et deixarà xopa i quedaràs com una imbècil davant les teves companyes de pis. Mai et diu: Compra’t una talla més de calces, si no vols acabar amb la xona envasada al buit. No, la incertesa et deixa a la teva sort. Per intuïció, compres la talla M, però ho fas a cegues. Viure, en general, ho faig a cegues i insegura, i al mateix temps confiant en la meva ceguera (la meva psicòloga, ha rectificat: definitivament, estic trastornada). Sigui com sigui, cada any passem pel dia que algun dia morirem, i tal com diu Déua: “Feu el que vulgueu, amors, l’únic que vull és que sigueu feliços”.