➤ La memòria enregistra els moments més brutals
Georgina Cordobés Riera
Em van entrar entre tres, crec recordar. Un conductor o conductora, no ho sé, no el vaig veure. Em repassaven sis ulls i grapejaven sis mans. Dos homes i una dona. Bé, un home, un noi i una dona. Em van despullar en qüestió de segons, m'atreviria a dir-vos que van ser cinc o sis segons, com a molt. Cap dels meus ligues següents, m'ha desvestit amb tant ímpetu. Com et dius? La primera g i la segona se m'enganxaven, la llengua no aconseguia enganxar-se al paladar per pronunciar la r, de manera que vaig respondre: Gggggina. Com? Gggggina. L'home em va preguntar Com?, dues vegades més. Jo li vaig respondre el mateix. Era una espècie de joc, no gaire divertit, però el nostre joc. El conductor o conductora conduïa a més velocitat del que estava permès. No em feu dir la velocitat, però anava tan ràpid com els seus companys traient-me la roba.
Recordeu, estava envoltada de persones, pronunciava Gggggina i tot això en pilotes. La dona, gens tímida, va dir directa: "Obre la boca". Jo vaig pensar, no sé dir el meu nom, sabré on tinc la boca. Me la va obrir. Li va dir no sé què a l'home, no ho vaig entendre. Però no seré jo qui la jutgi per no vocalitzar. La dona amb la mateixa agilitat que m'havia estripat la roba, em va començar a cosir la llengua. Recordeu, que quan he dit, recordeu he enumerat un seguit d'accions i cap inclou la paraula anestèsia. Veia l'agulla i el fil blau enfilar-se fins al sostre i desaparèixer. Quan el fil blau desapareixia dels meus ulls, és perquè entrava a la meva boca, l'agulla penetrava un tros de llengua i l'unia amb l'altre. La meva mare cus; m'ha fet un biquini, dos tops i un bolso. Tot moníssim. Potser ella m'hi hauria fet un brodat cuquíssim a la llengua, una cosa així de puntes blanques en plan ibicenco, o alguna cosa més graciosa, una frase com: Kiss me. Sé que seguiu en xoc: una llengua cosida sense anestèsia. Però, la veritable heroïna, és la metgessa que va sorgir un múscul sense angle de visió, dins una ambulància a mil per hora. El noi em va agafar la mà. Volia que la mà d'aquell noi es mantingués immòbil en mi. La seva mà em feia sentir la meva. Sé que és estrany el que estic dient, algú donant-me la mà, en lloc de fer-la servir per salvar-me la vida, és tan innecessari com posar-se romàntic enmig d'una orgia. Però, aquella mà em va salvar. No sentia el meu cos. Sentia tant dolor, que al mateix temps, no sentia cap part del cos. Una espècie d'anestèsia dolorosa. Vaig tornar a tenir mà quan ell me la va agafar.
Les portes de l'ambulància es van obrir. Sona tan de pel·lícula com va ser. Però, inclús jo, que soc fan de les entrades triomfals, hauria preferit no ser la protagonista aquesta vegada. Vaig sentir la meva mare cridar de fons. Ella sí, deia bé el meu nom. Jo demanava: "Un petó!". Però, deia: "afkjqporinfabs!". L'home va fer: "Com?" En aquest moment, vaig pensar: L'ambulància fa dos metres quadrats, tu també has vist com m'han cosit la llengua, i me l’han deixada com un entrecot. POTS PARAR DE PREGUNTAR "COM?" CADA VEGADA QUE INTENTO DIR ALGUNA COSA, INÚTIL? Va tenir sort que no pogués parlar ni en codi morse. La meva mare, sí que em va entendre, es va tirar damunt la camilla i em va fer un petó. Us estalviaré el següent capítol en què estic al llit de l'UCI, on els llençols blancs fan més evident la sang i cops de la cara. La versió tètrica de la Blancaneu. Tot i que continuava despullada, no estava per menjar pomes i petonejar un príncep. No estava receptiva, quasi morir-se et deixa mal cos.
Era la Festa Major del poble. Qui em coneix, sap que les festes majors són un dels meus plans preferits. Les millors nits d’estiu. Encara que aquella nit d'agost, jo era a una carretera a l’alçada de Granollers, on vaig tenir dos mals viatges. El primer en cotxe. El segon en ambulància. El meu primer (i espero que últim) viatge en ambulància. Coses que n'extraiem de tot això: (1) El meu cos es va auto-anestesiar, per poder suportar totes les fractures. El cos és savi, feu-li cas. Si un diumenge al matí us demana esmorzar un croissant de xocolata, és que el necessita. Si un dissabte a la matinada, us demana trucar el vostre ex, compreu-vos un croissant de xocolata; el croissant no decep. (2) Que et treguin la roba (roba interior inclosa) tallant-la amb estisores, és ràpid i eficaç, però també confús. Malgrat això, per un cop a la vida, perdre un outfit i estar sense calces davant de tres persones era el menor dels meus problemes, vull dir que hem d'aprendre a relativitzar tots plegats. (3) Que important és que les persones que treballen amb persones siguin humanes. La mà d'aquell noi és l'únic que em va fer saber que encara estava viva, en plena orgia del dolor. A tots els funcionaris del món, apreneu-ne. A ser humans, em refereixo, no m'agafeu la mà que serà estrany i incòmode pels dos. (4) Un mal viatge no només te'l poden donar les drogues, teniu on escollir. (5) La memòria enregistra els moments més brutals, vulguis o no. Per això recordem les borratxeres, però oblidem les normes dels jocs de taula. El Catan no és una experiència brutal; la teva amiga borratxa ballant Yo quiero bailar toda la noche, a la Festa Major, sí. (6) Ningú mai s'ha queixat de la meva llengua (jejejejejejeje). (7) Em fa pànic que, a partir d'ara, algú ho faci. (8) Aneu a totes les festes majors que pugueu, no sabeu quina serà l'última.
Comments