Buits en el currículum

➤ Però, el temps no es perd. El temps només passa

Georgina Cordobés Riera

Il·lustració de Martina Morató Planell

No té cap sentit, però a vegades, imagino una línia llarga i negra, i damunt, cronològicament, hi col·loco tots els esdeveniments importants de la meva vida. Així, valoro tots els propòsits que he aconseguit. Amb xinxetes vermelles —imaginàries— ubico els grans moments. Aquí, quan vaig guanyar aquell premi de poesia al poble. Aquí, la primera feina que vaig aconseguir, la del Caprabo. Més endavant, quan vaig graduar-me. Encara que fos un any després que la resta de companys, també compta. I així, queda tota una línia de punts vermells. M'angoixa veure-hi espais en blanc, buits en el currículum.

Hi ha una xinxeta vermella que em va costar molt posar damunt la línia negra. Mentre estudiava, vaig fer un intercanvi, tant se val a on. Simplement, volia provar allò de sortir de la zona de confort. El primer mes a la nova ciutat el vaig destinar a pensar que volia marxar. Trenta-un dies convencent-me que aquell lloc no estava fet per a mi. Com si allò de la mitja taronja funcionés amb les ciutats. I ni tan sols funciona amb les persones. El fred em feia sentir sola, d'una manera molt crua. El fred i el silenci. Totes les rutines que seguia, totes les veritats que havia construït, allà em servien de poc. Tot se'm feia una muntanya, com conèixer el despotisme de la discriminació, perquè la discriminació no depèn del lloc on vius, sinó de les persones amb qui has de conviure. Al final, les coses més senzilles també fan vessar el got com voler comprar llet i no saber quina és la de civada. Em sentia fora de lloc a qualsevol lloc. Ridícula. Una pèrdua de temps. Vaig plantar-me. Quan la decisió estava presa. Quan estava decidida a tornar perquè aquella experiència no em feia feliç, em va trucar una persona que estimo i m’estima. Va ser una d'aquestes coses que passen en el moment indicat. Perquè havia de ser així. No ho pots saber si aquesta experiència t'ha fet feliç o no, encara no l'has acabada. Hi ha persones que no s'obliden mai, hi ha paraules que tampoc. També, és veritat que sortint de la zona de confort, en crees una altra ràpidament, una en la que la llet de civada no és tan important.

Fent retrospectiva, aquella experiència em va ensenyar més que cap altra. Perquè de tot se n'aprèn. Sí, és un tòpic. També una veritat. El problema és que no sembla valuós. Créixer, no era suficient motiu per clavar-lo amb una xinxeta de color vermell. Vivim en un món en què estudiem, per a després, tenir una gran feina i un gran sou. No estudiem per aprendre. Viure per aprendre, encara sona més insignificant. Per això, pensava que perdia el temps. Ara sé, que el temps no es pot perdre. Es perden els mitjons a la rentadora i els encenedors a les butxaques. Però, el temps no es perd. El temps només passa. És una altra veritat, la número dos. Tot el que fem, ens portarà a un lloc nou. Desconegut. Per això, és important gaudir del camí. Sí, és un altre tòpic. També, una veritat, la tercera. No hi ha buits en el meu currículum, hi ha petites zones de confort i algun parèntesi.