Camionera

 ➤  Ningú t'indica que a su izquierda, ha llegado a su destino.

Georgina Cordobés Riera

He trobat (l'he buscat a propòsit) un text que vaig escriure el març passat. És una presentació d’un curs d’escriptura al que em vaig apuntar: La setmana que ve en faig trenta. L'únic que tinc en propietat és un potos i l'amor que sento cap a les meves germanes. El que vinc a dir és que estic soltera, que no sola; no fa gaire, vaig aconseguir un sou digne; i tampoc soc mare, continuo aprenent a ser filla. Per no tenir, no tinc ni una crisi vital. Reconec que amb l'entrada als trenta, esperava una espècie de sacsejada interna que em fes més sàvia, seductora i interessant. Desitjo un gir en el guió perquè tinc pànic a l'avorriment. Malgrat això, anticipo que l'aniversari, serà semblant a fi d'any. Una expectativa de vida nova, que no s'acaba complint; una cosa semblant a un pa de pessic que no puja. Sospito que em llevaré l'endemà del meu aniversari, igual que l'u de gener, amb molta ressaca i set de cafè.

Soc immune a les crisis vitals per influència de la meva mare. S'ha esforçat moltíssim a fer-me veure que el món es regeix per una normalitat que no tinc l'obligació de seguir, que em puc construir una normalitat a mida, i si ho desitjo una no-normalitat. Aquesta filosofia ha fet que, arrossegui una infinitat de trasllats a les lumbars; no em depili les axil·les, però si les celles; i tingui claustrofòbia, tot i ser psicòloga.

Arribant al tret de sortida dels trenta-u, he descobert que no soc immune a les crisis vitals. La crisi dels trenta ha vingut amb delay i m'està passant per damunt com un camió. En general, condueixo bé. La major part de les vegades, he fet entrar el mateix camió per carrerons estrets, on ningú ha tingut nassos de fer-ho. En alguna ocasió, convençuda que aquell era el camí, he posat cinquena contra direcció. Condueixo amb ulleres de sol, una mà el volant i el braç esquerre recolzat a la finestra (així és com conduïm les camioneres). Malgrat això, últimament el camió està en mans d'una borratxa que canta Rosalía i mastega xiclet, alhora. Després de tirar el xiclet per la finestra, deixa el volant per posar-se el rímel al retrovisor. S'encén un cigarro i recolze el braç esquerre a la finestra (així és com condueixen les camioneres en crisi). 

En plena crisi dels trenta, m'estic autoatropellant amb el camió. Al vuitè atropellament masoquista, m'he vestit amb genolleres i colzeres de purpurina rosa i un casc de la Frozen. El look de la Barbie patinadora em representa perquè em sento com una nena petita sapastra i inexperta: m'ha atropellat el mateix camió vuit vegades! Les seqüeles emocionals són evidents. Visc en una Síndrome Premenstrual eterna. Estic insuportable. Irritable. Imprevisible. Direu: "Sí, nena, estàs inaguantable". No us queixeu, vosaltres m'aguanteu una estona, jo visc amb mi! Alguns, per sort, empatitzeu i em pregunteu: "Què et passa?", mentre em poseu una tirita de la Peppa Pig. Faig això de respondre: "Res", quan el que vull dir és: "No ho sé".

He posat fre de mà i els quatre intermitents. No es pot conduir, si també respons: “No ho sé”, a la pregunta: “On vas?”. Corro el risc de descarrilar-me o desorientar-me. De fet, m’he perdut, i a diferència d’altres vegades, m’està costant orientar-me. Trobar-me. Em sento només quasi feliç. Una sensació de buit. Una expectativa, que no s'acaba complint; una cosa semblant a un final de pel·lícula que decep; un vol cancel·lat a última hora; obrir la nevera per tercera vegada. Aquell pa de pessic tampoc ha pujat, aquesta vegada.

He col·locat el triangle d'emergència, per mirar amb calma la cruïlla que tinc davant. Dreceres que són fàcils, però no m'atrauen. Camins cíclics, en els que em quedaré fent voltes a una espècie de rotonda existencial. Direccions que desconec i em fa por empotrar-me, per novena vegada. Hi ha tants camins que tinc més possibilitats d'equivocar-me que d'encertar. Que fàcil seria, tenir un Google Maps-Vital incorporat que m'orienti: "Iniciando ruta". Prendre decisions implica treure's el casc de la Frozen i entendre que ningú t'indica que a su izquierda, ha llegado a su destino. En aquesta ruta en què em descobreixo com una adulta funcional (més o menys) tinc algunes direccions clares, moltes pors, menys paciència, i per aquest motiu, tampoc tinc res a perdre. I en el fons, sé quina ruta vull perquè una mica més sàvia, seductora i interessant sí que soc. Gas.