➤ La fantasia és una treva a la realitat
Georgina Cordobés Riera
La setmana passada vaig veure West Side Story. Ho vaig confirmar: em fascinen els musicals. Soc una mica més feliç quan veig un musical. Si em resseguíssiu el cap d'orella a orella amb un tallapizzes i m'obríssiu el cervell veuríeu una farra plena d'excessos i descontrol, tot de neurotransmissors drogats i passats de voltes, bevent a morro d'una ampolla de cava, morrejant-se i llepant-se entre si, endorfines i oxitocina rebolcades en una orgia multitudinària. Un cop acabat el musical l'eufòria dura unes hores. Quan surto del cine, l'entorn esdevé un decorat, de manera sobtada (és com passa als musicals), inesperadament, vesteixo una faldilla amb farbalans que es mouen com onades a cada saltironet. Fent piruetes, sentint-me la protagonista, vaig cap al cotxe. La resta de persones que sí, són gent normal, veuen una noia saltant com una cabra descoordinada a punt de patir un ictus, pel carrer. Insisteixo, tot això passa perquè soc presa d'un sistema nerviós sobrefeliç. L'endemà, la serotonina s'ha anivellat i les neurones passegen vestides amb bata d'estar per casa i sabatilles de quadres.
Amb el visionament de West Side Story he confirmat una passió incontrolable pels musicals, però fa anys que és evident. De petita la mare va gravar Grease en una cinta de vídeo. De manera intermitent, John Travolta i Olivia Newton van formar part de la meva quotidianitat. Introduïa la cinta a l'aparell de vídeo i mirava la pel·lícula fins que m'acabava el bol de cereals i la mare amb una paciència infinita em deia que era hora d'anar a l'escola. A la tarda, un cop havia fet els deures, reprenia la pel·lícula on l'havia deixada al matí. Hores més tard, em rentava les dents davant la pantalla veient caçadores de cuir i faldilles color pastel. Un altre antecedent és Mamma Mia, no podria dir-vos quantes vegades l'he vista, però ho vaig regular millor que l'obsessió de Grease.
Només conec a una persona que no li agraden els musicals. Diu que això que actors i actrius es posin a cantar coses que podrien explicar-se, l'exaspera. Potser per això m'agraden a mi. Als musicals, inclús el fet més amarg, és estètic. No hi ha cabuda per les lamentacions. Davant una disputa entre clans, ballen i problema resolt, no se'n parla més. Els amors prohibits s'intensifiquen, amb el que he decidit batejar com a cançons de balcó. Canten i ballen per, absolutament, tot. I, la veritat, aquesta idea de dramatitzar en el meu dia a dia, em sedueix. Un tràmit tan avorrit com renovar-se el carnet d'identitat, per exemple, podria ser un espectacle. Un policia nacional, amb una placa amb el nom d’Antonio, començaria a espetegar els dits seguint el ritme d'una música que sonaria sobtadament (no podria ser d'una altra manera). Tot d'una, apareixerien a la sala actors secundaris entre piruetes i moviments espasmòdics. El policia nacional que en aquests moments ja tindria cara de dir-se Anthony et retornaria el carnet fent l'espagat i obrint molt els braços. M'excita l'espectacle constant en què viuen els protagonistes d'un musical. En què la desesperació i l'eufòria desperten la mateixa resposta. L'amor i el desamor; la mort i la supervivència; la rivalitat i la reconciliació. Solucionar els problemes cantant i ballant és una idea infantil i simplista, ho sé. Això només passa a les pel·lícules, també ho sé. No obstant, la fantasia és una treva a la realitat. Per aquest motiu, probablement tornaré a mirar Grease aquesta setmana. Hi ha manies que no se superen mai, només queda acceptar-les i continuar ballant.
Comments