➤ Ser mare es comença un dia a ser-ho i no acaba mai
Georgina Cordobés Riera
El meu cos és casa meva, el meu refugi i, en un futur, ho serà d'algú altre. Seré una amfitriona sublim pel convidat o convidada que creixi dins meu. Per herència familiar, la intuïció em diu que serà convidada. Tenir fills o filles no és genètic, però el subconscient va per lliure i segons em comenta tindré una filla. Compartiré amb ella tot el que tingui. La reconeixeré com una part de mi. Em cuidaré per cuidar-la. Substituiré el cafè pel suc de taronja acabat d'esprémer i les cerveses per l'aigua amb gas. Escoltar música clàssica no crec que ho pugui fer, em posa nerviosa. Però, li llegiré molt i li escriuré encara més. Soc conscient que idealitzo l'embaràs i la maternitat d'una manera altament preocupant. Responsabilitzo d'això als anuncis d'Ikea: llars familiars on reina el caos, les guerres de coixins, les pessigolles al sofà i les banyeres plenes d'espuma. És més fàcil endinsar-me en aquesta fantasia, que reconèixer que ser mare és saltar sense corda a un esgotament cronificat i mantingut en el temps. No vull ni parlar de les nits sense dormir. El descans a les nits, per mi, és sagrat. El meu pare era sord d'una orella, quan les meves germanes i jo, érem petites segurament posava la bona al coixí, per no sentir-nos. Segons els especialistes, la sordesa sí que és hereditària, no m'aniria pas malament desenvolupar-la després de parir. No patiu, faig broma. Crec que sí, que ho dic de broma.
Totes les mares que tinc el plaer de conèixer m'han avisat. Sinceres, m'adverteixen de tots els sacrificis que faré, molts més dels que em puc imaginar. Desenfunden una llista de molèsties a parts del cos que com a pre-mare encara no conec. Saps, quan surts de festa, beus com una descosida i et passes la nit pixant? Doncs tindràs pipí les mateixes vegades, però l'únic que hauràs begut en tota la tarda haurà estat mig Vichy. Teníeu raó, us diré quan arribi el moment. Se m'inflaran els pits i els turmells (la panxa, evidentment, també). Ai, sí, gasos també en tindré, em comenten, molts gasos. El gran dia, oberta de cames, sense recordar res del que vaig aprendre a les classes prepart, pensaré que és impossible que em surti la criatura per on ho està intentant. Del que sentiré quan tingui els trenta-cinc centímetres de carn color rosa damunt el pit no en puc parlar, no ho puc imaginar. No puc rescatar res a la meva ment que s'acosti una mica a tal escenari. M'imagino al cim d'un penya-segat amb la valentia i vertigen que això suposa. I en aquest moment, començaria l'aventura de veritat. Algunes m'aconsellen fer tribu, reunir-me amb altres mares per compartir el que em desperta la maternitat. M'ho aconsellen per prevenir o surfejar millor una depressió postpart.
La meva mare em va dir una vegada que fos mare quan ho desitgés, sense pensar-m'ho. Sense esperar tenir més diners, una feina millor, una casa millor, ni tan sols una parella millor perquè les coses sempre ens poden anar millor (o això ens pensem). Totes aquestes excuses serien trampes al meu desig de ser mare. Seguint aquesta dosi de saviesa, a vegades, penso a deixar de posposar-ho. Però, ser mare es comença un dia a ser-ho i no acaba mai. Reconec que, a vegades, m'espanta la idea. Malgrat això, ho tinc clar. En algun moment, el meu cos, el meu refugi, també ho serà el d'una altra persona. Ho he decidit perquè ser mare és una decisió. Per aquest motiu, no puc deixar de pensar en totes les dones que no volen ser mares i ho seran als Estats Units. En totes les dones que moriran, assassinades pel Tribunal Suprem, en clíniques clandestines. En totes les dones que donaran vida a fills de violadors. En totes les nenes que pariran i conviuran amb els fills dels seus pares, tiets o avis. Als Estats Units, els cossos de les dones, ja no són seus, pertanyen al Tribunal Suprem. Als Estats Units, les dones no tenen casa ni refugi.
Comments