➤ Deixa anar, bonica. Deixa anar el passat.
Georgina Cordobés Riera
Últimament, des de fa tota la vida, pateixo restrenyiment. Començo a pensar, que el restrenyiment em té a mi. Com si ell pensés: "Últimament, pateixo humanitat". Aquest cúmul de merda, transcendeix a l'exterior, un exterior irritable. Barcelona, a partir de juny, és el parc d'atraccions dels guiris. Les nits d’estiu, he sentit traficar i vomitar en tots els idiomes i nacionalitats, a la plaça que queda sota la meva habitació. Ahir, quasi moro atropellada per un guiri que al seu país va en bus, però aquí li entra la necessitat d'abonar-se al Bicing sense haver pujat a una bicicleta mai de la seva vida. De camí a casa, vaig parar a un súper i vaig intentar comprar un puto bròquil sense plàstic i em vaig arrossegar fins a la botiga de la Maria Rosa. He pagat les unigresques i els viatges a Mallorca de tots els fills de la meva homeòpata. Hi vaig un cop al mes, i li ensenyo els registres (ella no me'ls demana) que elaboro minuciosament al calendari del mòbil amb la icona de la caca. A continuació, li ploro cansada d'arrossegar una ronyonera plena de desfets orgànics lligada a la cintura. La Maria Rosa em va donar un no-sé-què-LAX, com sempre, i va dir-me: "Recorda, deixa anar, bonica. Deixa anar el passat". Vaig sortir de la botiga, preguntant-me com es deixa anar un embaràs de trenta anys de caca. No necessito un paritori, necessito una cesària. Per sort, aquesta vegada no em va dir que mengés prunes. La propera persona que m’aconselli menjar kiwis, prunes i llavors de lli, tant de bo, em pugui cagar en ella. Un cop a casa, vaig trucar la meva mare, sempre és la primera víctima del meu victimisme.
—Mama, tinc càncer d'anus.
Ella em diu que no existeix: "Xurri, no existeix". Sabia que em diria xurri, sempre ho fa. I també, que no existeix. Ja ho sé que no existeix.
—Hi ha càncer de tot. Segur que és per culpa dels microplàstics del bròquil.
—És la tercera vegada que tens càncer aquest mes. Te'n tornaràs a sortir.
Quan algú no et desmenteix l'alienació mental, et reafirma que no estàs bé. Li dic que sí, que només deu ser la coca de Sant Joan fent una orgia amb el tortell de reis i el plàstic. Fent broma, li pregunto:
—Mama, tu creus que el sexe anal m'aniria bé?
—Sí, xurri, et noto súper tensa. I això, rai! Mal no et farà. Bueno depèn de la tranca que et busquis. Jo tinc un lubricant casero amb oli de coco que...
La tallo perquè m'està sobrant informació i em costarà digerir que la meva mare ha dit tranca. Ara, necessito un supositori pel cervell, també.
—Xurreta, et deixo que entro a la classe de ioga. Per cert, t'aniria bé enviar energia al primer txakra que just incideix en la sexualitat i l'evacuació.
—Mama, no sé fer caca, esperes que sàpiga enviar energia a un txakra?
—Ai, xurri, no siguis tan dramàtica. Vine quan vulguis a buscar l'oli de coco. Molts pets! Ai, petons! I menja kiwis. De bon matí, en dejú.
En dejú viuré a partir d'ara, per deixar de tenir la panxa d'una nena a l'anunci d'Unicef. Em poso el pijama i obeeixo a la Maria Rosa: "Un comprimit abans d'anar a dormir i molta aigua". Fenomenal, cagar no ho sé, però aixecar-me per pixar tres cops, sí que ho faré. Que deixi anar al passat, diu. Els meus records d'infància es resumeixen en aquells mesos que vaig ser acollida per una família de l'escola, mentre la meva germana travessava la frontera dels vius de la mà d'un tumor cerebral. Seguidament, el dia en què estàvem de colònies, i en una dinàmica de coneixença, em van preguntar: "Quin és el teu plat preferit?". A tothom li va fer molt riure, que la meva resposta fos pa Bimbo amb Nutella. Des de llavors dic, els canelons d'espinacs i, en segon lloc, el pa Bimbo amb Nutella. Si entrem a l'adolescència, un dels records clau és l'accident de cotxe en què vaig necessitar tres intervencions quirúrgiques i una de divina. No oblidem, la mort del meu pare en aquest mateix accident. També va ser rellevant, l'any que vaig sobreviure a base de pots de llenties a 0,69 cèntims, l'únic aliment que em permetia el tetris laboral precari que tenia. I finalment, la vegada que buscava la grapadora sense èxit. La meva jefa me la va donar. "Que burra, la tenia davant els nassos" li vaig dir. "Ja saps el refrany...", va arrencar ella. Vaig mirar la meva jefa als ulls mentre li responia: "Sí. Si es polla, te folla". La jefa feia front a un esquinç cerebral, mentre em deia: "Em referia aquell que diu si és un elefant, et menja". Si el resum d'aquests trenta anys, m’han de sortir de dins. Si tot això ho haig de deixar anar; si tot això m'ha de sortir per darrere; necessito un any d'excedència a la feina i quantitats industrials del lubricant casero amb oli de coco de la mama.
Boníssim xurri!!!😎