Desconstruïts

➤ El quilòmetre zero de les red flags

Georgina Cordobés Riera

Tinc una devoció absoluta pel dolç. Les postres. La xocolata. La mel. La canella. M'encanta postrejar. No tinc vergonya en demanar la carta, quan tothom bufa i diu que està molt ple. L'últim sopar, seguia el cambrer amb la mirada, fins que va deixar davant la Nora un gotet amb una barreja de colors i textures.

—Ala, tia! És un pastís de formatge desconstruït.

—Com els tios que busquem i mereixem.

Pal i gol, la Laura i jo vam riure la broma de la Nora. Algunes nits —poques, la veritat— fem això que fan les de Sexo en Nueva York: anar de femme fatale, ties que se surten del rol tradicional, però, la conversa gira entorn els homes.

—Fitxa tècnica de l'últim, Nora?

—Match a Tinder, 34 anys, metre vuitanta-vuit, arquitecte i apartament a Poblenou.

—Me la jugo: quatre fotos al perfil; dues d'elles sense samarreta i una fent CrossFit. A l'última portava gorra.

—Positiu en CrossFit. Negatiu en gorra.

Les gorres són innegociables. Volem homes, no nens de metre vuitanta disfressats de primer dia de casal d'estiu. Vam analitzar el perfil de la xurri-cita de la Nora. Segons els seus barems, l'arquitecte era un 5 pelat com a projecte de parella, però un 7 com a polvet de divendres vespre.

—Tu què, Laura? Et vaig veure ahir, eh!?

—A mi? Ahir? A on? Té, agafa, et fliparà el contrast del gelat amb la xocolata desfeta.

Cabrona, ben jugat.

—Estàs gaudint, eh, marrana? Tant de bo algun hetero-bàsic del Tinder em mengés la xona, com tu et menges el gelat.

Perquè ens entengueu, els hetero-bàsics són aquests homes sense iniciativa. Segueixen la vida sense qüestionaments. La seva idea d'èxit és parella estable, feina estable i avorriment estable. Per tal de compensar el buit, compren coses grans: un cotxe gran, una casa gran i rellotges grans. Si a més de gran, és car molt millor.

—Ties, de camí a casa després de la xurri-cita, em vaig trobar en Sergi, aquell que posava cara d'intens, mentre deia: "El futbol mou sentiments".

—Vale, Nora, veig el teu hetero-bàsic i pujo a: "Les feministes no em convenceu". Frase cèlebre d'en Manel, 33 anys, dissenyador gràfic, sortit de Bumble.

—No et victimitzis, Laura. Ahir l'arquitecte va fer-me un speech sobre criptomonedes.

—Uf, tia. Guanyes.

Això de les criptomonedes és un senyal d'alerta hetero-bàsica. Però, amigues, la gran pista, la prova del algodón: Juguen a la Play. Juguen. Homes passats els trenta: juguen. Alguns també coquetegen amb el pòquer. La majoria no en tenen ni idea ni de criptomonedes ni de pòquer, però és igual perquè els hetero-bàsics no parlen entre ells, no comparteixen emocions. Per mantenir-se allunyats del vessant emocional quan s'abracen es donen cops forts a l'espatlla. S'ha d'estar atenta als senyals perquè costa reconèixer-los, ja que, s'adapten molt bé al medi. Pistes que podeu tenir en compte: La majoria d'hetero-bàsics van tenir moto entre els 15 i els 18 anys; i abans o després del speech de les criptos diuen que la seva ex era una tòxica. Són una autèntica plaga, allò de la Covid, al seu costat va ser una puta broma.

—Tu què, Laura? Continuaràs fent veure que no m'has sentit? Et vaig veure ahir amb en Pol.

—Paul, la mare és anglesa.

—Puto guiri. Laura, aquest tio és un Tarzan de manual.

La Nora no suporta en Paul. Jo tampoc, la veritat. Els Tarzans són pitjor que els hetero-bàsics. Se'ls denomina Tarzan perquè no deixen anar una liana fins que en tenen una altra ben agafada. En altres paraules, salten de la mare a la novia. Quan la novia els deixa, en busquen una altra ràpidament. Supervivència pura. Acostumen a ser infidels: necessiten cultivar una banqueta llarga de dones, per a quan la novia els deixa, tenir recanvi. Són homes a mig fer que necessiten estar constantment sota la supervisió d'un adult. Donen molta feina i són poc funcionals: no diferencien un carabassó d'un cogombre; ni la rentadora de l'assecadora. Creuen en la màgia: Pensen que els llençols els canvien els pardalets de la Blancaneu i bibidi-babidi-bú, els tuppers també els ha fet algú! Finalment, abracadabra i la novia es torna boja, com una cabra.

—A veure, Laura, aquest en Pol...

—Paul.

—En Poul, és el que et va dir allò que ets la dona de la seva vida, però-no-sé-què-més?

—Sí. Que quan està amb mi se sent segur, tranquil. Pot ser ell mateix. Però, l'altre dia va quedar amb la seva ex i està confós. No sé, ties.

Els "però" després d'una afirmació romàntica, són l'eslògan dels Tarzans. No es comprometen mai, són irresponsables afectius, analfabets emocionals. Són un camp de red flags. El quilòmetre zero de les red flags. El puto Ametller Origen de les red flags. Malgrat això, és molt difícil tallar amb un Tarzan. Passar pàgina és gairebé impossible. Tenen un do. Una habilitat sobrehumana: són molt bons amants. En Paul, per exemple, només necessita quinze minuts i la Laura passa a dir-se KLEPSTÄDK perquè la deixa més ben empotrada que un armari d'Ikea. Són entregats sexualment perquè és l'únic que poden oferir. Recordeu: no saben encendre el microones.

—Vale, Lau, estem amb tu. Només una pregunta: Allò que et van dir de l'ascens al curro quan està previst?

—A finals de trimestre. Per què?

—Perquè d'aquí tres mesets aproximadament, hauràs d'invertir molta pasta en la psicòloga.