➤ Les contradiccions ens humanitzen
Georgina Cordobés Riera
Criticàvem les pel·lícules en què els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Poques vegades, a la vida real, és així. La Juna va deixar anar una frase mestra: Les contradiccions ens humanitzen. Aquest eslògan em va venir el cap l’altre dia. Vestia uns pantalons trencats a l'alçada dels genolls i unes vambes fetes pols. Aquests aires turmentats, els feia lligar amb una samarreta de flors liles de tonalitats suaus quasi imperceptibles, i una camisa blanca de lli finíssima. Rímel a les pestanyes i cabell un pèl greixós, recollit dins un coletero turquesa. De camí a casa, un cop de calor em va obligar a treure'm la camisa de lli. La vaig agafar amb una mà i amb impuls la vaig deixar caure damunt l'espatlla dreta, com el butaner carrega la bombona de butà. Em va fer gràcia aquest gest d'obrer que transporta quilos de ciment amb el seu cos. Vaig adonar-me que soc dues meitats. Dos mons. Dos orígens. Vull pensar que dins meu hi ha una titellaire que potineja el meu ADN: una mica de purpurina materna, ara unes gotes de família paterna. I així va fent.
Imagino la titellaire, Doña Geppetta, repassant informes genètics, analitzant la sang que em corre per les venes, observant l'exterior des dels meus ulls, escanejant la persona que tinc davant. Detectant que entro per la porta de l'Institut Català de la Dona, em prepara per ser una professional implacable. Evoca tota l'herència familiar adient, en aquest cas, la de casa bona. La que va tenir recursos (eufemisme de calés) per endinsar-me a una dimensió intel·lectual. La que em fa salivar amb l'olor d'una llibreria. La que em fa viure el teatre i plorar el cinema. La que em permet dir-li a la de seguretat: "Bon dia, Pilar! Tota la raó, la Marta Marco ho fa espectacular a La Trena!". En aquest moment, soc qui vesteix una camisa de lli i asseguda al despatx juga amb el collaret, subtil i delicada. Al descans, fent el cafè amb les companyes, responc a la pregunta: "Tu què n'opines?", perquè tinc opinió de tot. Les coses claríssimes. No és que vulgui semblar intel·ligent, sé que ho soc. Una cavitat cranial privilegiada. Crec cegament, que algú em podria llepar el cervell, com si fos un préssec sucós. Tinc principis. Compro de segona mà. Faig servir el transport públic. Consumeixo cultura, no drogues. Soc feminista per vocació. Escapo de les relacions i persones tòxiques. Em cultivo el cap, no el cos. Tinc la intel·ligència emocional d'una agent secreta de la CIA, sé què dir per què abans he descodificat què volen escoltar. I el més important, sé el que no haig de dir. "Adeu, Pilar. Ens veiem dilluns. Et recomano, Argentina 1985. El Darín, magnífic!".
Fi de jornada. Travesso el raval. Fa calor i, titella de la titellaire, em tiro la camisa a l'espatlla. Gir de guió. Canvi en la composició familiar de l'ADN. Desenrotllant els auriculars, penso en quina de les tres sèries que tinc començades miraré aquest vespre. Em miro al reflex d'un aparador. Trobo en la negror de les celles i les pestanyes la bellesa de les dones andaluses, i penso que m'agradaria ser-ho. El rímel em fa la mirada més gran, i a mi també, més vistosa, més artista. Camino amb la seguretat de qui emigra deixant-ho tot i, per tant, ja no té res a perdre. Em bellugo movent la cintura. A vegades, ho faig. Em fa sentir sensual, no hi trobo res de dolent. Podria entrar a un jardí i mossegar totes les pomes. Mirar el pecat de prop i baixar-li la bragueta. Trec el mòbil de la tote bag: "Algú, birra?". Si ningú diu res, puc anar a casa i obrir un dels dos llibres que tinc a mig llegir, o eren tres? Eren tres. Un és d’en Joel, hauria de tornar-li. Em canta el masclista i excel·lentíssim Sabina. No tinc principis. La contradicció em penetra. "Ei, Joel, què fas?". Impacient, m'apunto a no sé quin bar de no sé quin col·lega. Moltes cares, totes desconegudes. Descarada, m'autopresento. Fumo, a vegades, quan vull. Gaudeix-ho. M'espremo com una taronja. Soc ordinària. Em desfaig el monyo rascant-me els cabells amb les ungles. No es pot ser gamberra i anar ben pentinada. Em crec divertida. Soc invasiva i hi ha gent que s'incomoda. Me la pela. "Ei, Aitana. Pensava que ja no te'n recordaves de mi". Amb els tios, em passa com amb les sèries i els llibres, en començo dos o tres a la vegada. Escribiendo. Faig bromes, algú les riu, a mi em sembla que la majoria. No opino, no penso. No tinc principis. No soc un exemple a seguir. Mensaje borrado. Escribiendo. "Què tal, Aitana? Em trobes a faltar?". Soc una disfrutona. Aquesta paraula és incorrecta. Me la sua. "Trobar-te a faltar? El just i necessari. Soc a Gràcia, va, vine". Escribiendo. En Joel mesura les seves paraules. No tinc paciència. Tinc gana. El pescaíto frito i la sopa amb menta de la abuela, em ve el cap perquè, joder, que bé cuinava. Em moro de gana. Camisa de lli a l'espatlla. Em miro al reflex d'un aparador. Abans de dormir començaré la sèrie que em va recomanar la Pilar.
Comentários