➤ Si toques els lòbuls de la meva filla, em tocaràs a mi els ovaris
Georgina Cordobés Riera
La iaia Lola asseguda en una cadira de rodes; damunt els pòmuls, unes ulleres de muntura transparent i la barbeta plena de iogurt. La seva filla, la iaia Carmen que no s'estava d'hòsties, li entaforava el iogurt amb calçador. Segons el llinatge familiar, la iaia Lola era la meva besàvia, i la Carmen, la iaia; però a casa totes són iaies. De camí a llençar el iogurt escurat, la iaia Carmen va adonar-se que l'havia amanit amb sal, en lloc de sucre. Per això, la iaia Lola marranejava com una nena petita davant un plat de verdura. La iaia Carmen plorava. Un iogurt salat provoca sentiments amargs. La demència de la iaia Lola només li permetia escopir. La iaia Carmen hauria agraït que escopís paraules. La mama —la meva— la consolava dient-li que no n'hi havia per a tant, que la iaia Lola feia cinc minuts que ni se'n recordava d'això de la sal. El sostre alt d'aquell pis de l'Eixample em feia a mi encara més petita. Mama, què passa? Mama, per què plora la iaia? La iaia Carmen, dic. No era el moment, la mama estava ocupada. Ves amb la iaia Lola. A fer què?, vaig pensar. A fer-li companyia.
La iaia Carmen encaixava la cadira de rodes al costat del sofà estratègicament perquè algú s'assegués a fer-li companyia. No existia cap tema de conversa que podien unir els meus quatre anys i la seva demència. Li vaig tocar la mà arrugada i va somriure. Li vaig tocar el nas i va riure. Li vaig tocar l'orella. No portava arracades. Un any enrere, quan vaig ser acceptada a la prestigiosa classe de P3, Els Elefants, vaig assumir que totes les nenes havien nascut amb arracades menys jo. Relativitzava dient-me: això va com va, mira la iaia Lola que va néixer en una cadira de rodes i la iaia Carmen, sense. Amb el que si vaig néixer, és intuïció i sospitava que d'alguna manera la iaia Lola era l'origen de tot, the original, i per aquest motiu, les dones que la seguíem havíem nascut estèrils d'orelles.
La mama va expulsar quatre nenes per la vagina i va contractar —quasi suplicar— una cangur. El dia del meu onzè aniversari, la Mimi, em va regalar una excursió a la farmàcia per fer-me els forats a les orelles. Mama, puc? No demanava permís. Poder, pots. Tu vols? Pensava que era físicament impossible que poguessin penjar arracades dels meus lòbuls. Llavors, la mama em va explicar la història que més orgullosa em fa sentir de les dones de la família: Quan una dona Riera pareix una nena, l'últim que vol és fer-li mal. Les Riera creuen que l'últim que mereix una nena després de traslladar-se de l'úter al món, és una pistola perforant-li la pell tendra i rosada. De la mateixa manera, que no fan patir els fills, es neguen a fer patir les filles. Aquest llegat viu amb mi des de fa dinou anys, acomodat dins del pit.
Més endavant, vaig saber que una infermera insistia a foradar una de les nenes que la mama havia expulsat per la vagina perquè dona, estarà més mona, i clar que li farà mal, però és un moment i de gran no se'n recordarà. Llavors, fes-li quatre forats a cada orella i també ruixa-la amb àcid, tampoc ho recordarà de gran. Això, hauria estat una bona resposta, però la mama va ser més diplomàtica: Segons la llevadora, hi ha nenes que se'ls talla la respiració i es posen morades. Si toques els lòbuls de la meva filla, em tocaràs a mi els ovaris, i creu-me, no vols fer això. La mama, com la iaia Carmen, tampoc s'està d'hòsties.
Van ser incomptables les vegades que la gent aturava la mama per dir-li: Quin nen més bufó! És una nena. Ah! Com que no porta arracades. Les arracades és la manera de diferenciar nens i nenes, des del moment en què neixen. Si l’únic motiu és diferenciar-los, direu, que els perforin a ells o els dibuixin un penis al front. Els nens neixen sense necessitat de ser marcats, ells són la norma, la base, the originals. Ells són la costella i nosaltres les sobres amb què es fan les croquetes. Es perforen els lòbuls de les nenes seguint el mateix mètode que s'utilitza per identificar el bestiar. És dificilíssim diferenciar un nounat d'una nounada, per això s'ha de buscar un senyal perquè que greu confondre un nen amb una nena, eh!? Una nena! The no originals! En paral·lel, es planta la primera llavor de la pressió estètica. El primer aprenentatge sobre la importància de la bellesa en les dones. Ser guapa, un valor que necessitaràs en el teu futur.
La iaia Lola vestia arracades, abans de la demència, quan encara recordava on guardava les joies i on tenia les orelles. Dedueixo que li van perforar els lòbuls el dia que va néixer. La iaia Carmen portava arracades de clip perquè no tenia forats. Aquest fet em fa pensar que el llegat va néixer amb la iaia Lola. Jo em vaig fer un forat a cada orella quan tenia 11 anys. La mama quan en tenia 56. La va acompanyar la Berta, que també se'ls va fer, en tenia 17. La Mar es va fer primer un pírcing, als 16. Després un forat a cada orella. Més pírcings. Jo també, al nas i a l'orella, a dalt a la dreta. Pensareu, tanta història amb el llegat familiar si aneu totes com un colador. El llegat de les dones Riera, no és en contra els forats i les arracades, és en contra de fer patir les nenes acabades de néixer. És a favor d'exercir la llibertat sobre el propi cos.
Comments