➤ Convertir algú en ningú
Georgina Cordobés Riera
A un bloc de pisos que hi ha just davant del port, és habitual que la Núria i en Ricard es creuin a l'escala. En aquesta ocasió, ell torna de comprar el pa, ella amb unes malles ajustades i unes vambes fluorescents, fa estiraments al replà.
—Què, a moure's una mica?
—Sí, noi, com cada matí. Un dia li proposaré a la Mònica que m'acompanyi, perquè destensi una mica.—La Núria posa un to sarcàstic que en Ricard entén.
—Sí que li aniria bé, sí, destensar una mica.—En Ricard posa èmfasi quan pronuncia destensar.—Un dia ensorrarà l'edifici.
Dos pisos més amunt, aprofitant que és dilluns festiu, la Mònica cuina per tota la setmana. L'acompanya una llista boníssima de Spotify a tot volum. En Joan és al sofà, sembla que hagi caigut del cel i no hagi pogut moure's després de la trompada. Mig assegut, mig estirat, mira la tele sense mirar-la. Què et sembla si anem al cine aquesta tarda? Silenci. Com ho veus, eh!? Segon silenci. Joan, que què et sembla si anem al cine aquesta tarda? Bé, com vulguis.
Al final, la Mònica s'arregla i marxa al cinema amb la colla, veient l'efusivitat d'en Joan. Tot just abans de posar el mòbil en silenci, envia un Whatsapp. Des del sofà en Joan llegeix: "Diuen de sopar unes pizzes quan sortim del cine, t'apuntes?". Asseguda a la pizzeria, revisa el mòbil, mentre una de la colla proposa això que s'acostuma a fer de demanar diferents pizzes i compartir-les. Entren en un debat absurd per triar les que agradin a tothom. A la Mònica li és absolutament igual si quatre formatges o de xampinyons, l'únic que vol és compartir alguna cosa amb algú.
Entra a casa fent petar la porta. És com ho fa sempre. Deixa les claus al rebedor, i a continuació, compte fins a cinc abans de llençar el primer: Hola. Silenci. Camina decidida fins al menjador, marcant el pas, ocupant espai amb la seva presència. Hola! Un segon silenci. Cara a cara, invasiva i directa pronuncia un últim: Ho-la! Només així aconsegueix una resposta. Segurament en Ricard i la Núria han sentit el cop de porta, demà tindran tema de conversa. No parlen mai d'en Joan. Ell no fa soroll. Ell és un tio discret. A més, els saluda sempre, i això és molt important entre veïns.
En Joan que saluda als veïns, però no a la Mònica, travessa el passadís cap al lavabo. La Mònica sent l'aigua picar el cos d'en Joan, i a la vegada sent el silenci caure damunt seu com agulles afilades. Se li encalla el plor a la gola. Arrossega els peus fins al lavabo per fer front a la indiferència d’en Joan. Un desinterès en forma de boira baixa que sempre circula per casa.
—Què tal, com ha anat la tarda?—Aquesta vegada no crida. El plor li estreny les cordes vocals.
—Bé, aquí.
—T'he escrit per si volies afegir-te al sopar.
—Sí, ho he vist. M'ha fet pal.
L'endemà la Núria i en Ricard faran broma sobre la Mònica, perquè el no-tracte d'en Joan no és tangible ni visible. El des-tracte d'en Joan cap a la Mònica no es materialitza en crits i cops. Podria inventar-me un munt de paraules més, però en castellà en tenen una de molt encertada: ningunear. Convertir algú en ningú. Per menysprear a algú no cal esforçar-se gaire, per això en Joan ho fa tan bé. Ignorar és una forma de castigar. El silenci que provoca en Joan és tan violent, que a la Mònica li xiulen les orelles i pensa que s’està tornant boja. L'única manera que ha trobat de combatre el silenci és fent soroll. Per això, arrossega els peus quan camina, per recordar que encara existeix.
Comments