➤ Els ulls de la Júlia són un bon marc per les imatges del món
Georgina Cordobés Riera
El show d'aquesta sitcom comença cinc dies abans del 30è aniversari de la Júlia. Era dimarts a la tarda, i em trobava dins la meva nova habitació del barri de Sant Gervasi. Em vaig treure les calces i em vaig rasurar el pubis; això és com ho diria una persona que viu a Sant Gervasi. Si em preguntes a mi, et diré que em vaig depilar la xona. La temperatura de la cera i l'onada de calor que surfejava Barcelona, van crear un microclima a l'habitació que quasi em costa la vida. Però, els de la reserva del restaurant enviaven e-mails a la Júlia, dirigint-se a ella com a Sra. Garcia; era evident que una ocasió com aquesta es mereixia un cony que es pogués llepar com la tapa d'un iogurt. L'endemà, faltaven quatre dies pel seu aniversari, i cadascú havia de respondre al grup de Whatsapp dient què escollíem del menú. Escrivia: amanida, bacallà gratinat i macedònia, mentre pensava que jo, el bacallà, el portaria gratinat de casa. Finalment, vaig sortir a comprar el regal de la Júlia
Vaig descobrir el regal fa cinc anys. Feia cinc anys que no hi pensava i el seu aniversari, me'l va recordar. No crec en les casualitats, així que vaig sortir a comprar-lo. Baixava la Rambla Catalunya pensant en si a la Júlia també la transportaria a la quotidianitat que em va evocar a mi. És una quotidianitat que queda lluny de la rutina. La rutina és avorrida. Em refereixo al costumbrisme, a la intimitat. La diferència entre fregar els plats i fregar els plats en calces i música de fons. La segona escena requereix confiança amb la persona amb qui convius; per la primera, únicament, plats bruts. Estic impacient per saber que hi veu ella, en aquest regal. Des dels seus ulls. Els ulls de la Júlia són un bon marc per les imatges del món. En això de mirar i enquadrar, la Júlia té una tendresa especial, facilitat per copsar detalls subtils; jo li dic xona al cony.
"Ui, nena, això ja no ho venen, eh!?", la dependenta a més de trencar l'atmosfera em va desmuntar el pla de comprar un regal preciós. Malgrat això, com a bona ecofriendly, tinc compte a Wallapop. Existia. Algú el tenia. Algú el volia vendre. Tenia el regal! Vaig respirar, alleujada, fins que vaig veure que la noia vivia a Valladolid. No tenia temps ni alternativa: entrepà del Viena i bus nocturn cap a Valladolid. Un moment, fem servir el cap: per molta Sra. Garcia que sigui ara la Júlia i els seus 30 anys, no vaig anar fins a Valladolid; tinc una vida! Vaig escriure a la noia de Wallapop que em va dir: “Sí, aún lo tengo. Lo quieres?”. Sí, lo quiero. Necesito la mercancía para el viernes. No sé perquè em faig passar per narcotraficant quan parlo per Wallapop. La noia em va deixar de contestar. Hola, sigo interesada, insistia. Res. Cap resposta. Vaig pensar: Joder! Em fan ghosting fins i tot a Wallapop. Vaig estar a punt d'enviar-li una foto-chocho. Que estrany se m'ha fet escriure foto-chocho, aquí noies tenim un món a conquistar, eh!? No és feminista que només existeixin les foto-pollas. Finalment, la noia va respondre'm: "Puedo intentar ir mañana a Correos y que te lo manden cuanto antes". OK, el aguila esta en el nido, li vaig contestar jo que ja estava delirant.
Fins aquí el capítol d'aquesta comèdia casera. Ara ve el drama (com si ara tot hagués anat sobre rodes, eh!?): de petita, els grans deien que els regals més bonics, eren els manuals. Tot aquest desastre i intent de disculpa, l'he escrit amb les meves mans. Espero que la compensi. Si no la satisfà, he pensat a donar-li quatre opcions per fer-me perdonar: La primera, anem juntes fins a Valladolid, jo convido al bus nocturn. La segona, firmar-li una dedicatòria personal i intima d'una foto-chocho. La tercera és dirigir-me a ella per sempre més com a Sra. Garcia. I l'última, quan arribi el pedido, la convido a una birra i li dono el regal que mereix.
Comments