➤ La pau no és tranquil·litat és compromís amb una mateixa. Lleialtat.
Georgina Cordobés Riera
Cap d'Any no m'acaba de fer el pes, és una expectativa que mai se m'acaba complint. Alguna cosa semblant a anar de viatge i que et cancel·lin el vol, un final de pel·lícula que decep, un pa de pessic que no puja. També us dic que això és el meu problema, el 2022 ha anat fent dia rere dia, i qui dia passa any empeny, i ell ho ha fet. Com a bona anàrquica m'he negat a fer un resum de l'any, un informe de pros i contres. Com a mala melancòlica, m'ha estat impossible. Malgrat això, el 2022 acaba molt millor del que va començar. M'acompanya la mateixa gent que estimo des de fa anys, i n'he conegut de nova que espero estimar la resta de dies que em queden. Per diferents raons, us puc assegurar que ha sigut l'any que més en pau he viscut. En pau. Pau. Hi he pensat molt i crec (no tinc una teoria científica) que la pau no és tranquil·litat és compromís amb una mateixa. Lleialtat. Ha estat l'any que més feliç m'he auto-fet perquè he fet camí cap als meus desitjos. Un camí d'una sola direcció, en què ningú m'avança per la dreta o corro el risc de descarrilar-me. Una de les coses que he fet és renunciar a feines que no em fan feliç perquè no, el trabajo no dignifica; els gintònics, el temps lliure, gaudir del que fas i dutxar-te amb el Satisfayer, dignifica.
He tancat l'any començant una nova feina, una que m'il·lusiona i encaixa amb els meus principis i valors, i això m'ha connectat amb un record. Fa anys, per necessitat, vaig treballar a un centre comercial. Perquè us en pugueu fer una idea, us resumiré l'entrevista:
—Tens experiència en treballar cara el públic?
—Sí.
—Tatuatges?
—Un.
—Es veu molt?
—No.
—T'has de pintar els llavis de color vermell. Ni rosa, ni cap altre color. Vermell. Normes de l'empresa.
—D'acord.
—No pots dur les ungles pintades. Normes de l'empresa.
—D'acord.
—El cabell l'has de dur recollit, sempre.
—Normes de l'empresa?
—Sí.
Evidentment, vaig passar l'entrevista. L'únic requisit era pintar-me els morros i fer-me una cua. Tinc una carrera, un màster i dues mans, entrava dins les meves habilitats. Típic cas de l'important és que sigui mona i pugui fer el mono, no que sigui intel·ligent, parli idiomes i disposi d'habilitats socials. A la multitud de gent maleducada, classista i consumista, altrament anomenada clientela, s'hi ha de sumar el poc respecte als drets laborals i personals de la mateixa empresa. Treballar en aquell lloc era una baixada de pantalons constants a la meva escala de valors. I me'n penedeixo molt. Tinc fantasies en què compro un pintallavis color vermell permanent, ben intens, ben vistós. Condueixo fins al centre comercial, em planto davant la botiga, m'acosto a la porta, desenfundo el pintallavis vermell i començo a pintar-me'ls lentament. Em pinto el llavis, sense pressa. Però, no els de la boca.
Avui, la Georgina del centre comercial encaixa la mà amb la Georgina del 2023. La Georgina d'avui li pica l'ullet a la dels llavis vermells i li dona les gràcies per recordar-li el camí que vol seguir. El 2022 ha estat l'any en què he fet coses que em fan feliç per damunt de tot: He començat una bona feina, estimo el que faig i les persones que m’acompanyen. Per moltes raons, podria dir que ha sigut el meu any, però em sembla pretenciós. No sabria dir si tots els anys són nostres, o a la inversa, cap ho és. Suposo que els anys simplement passen, el temps passa. No hi ha anys feliços ni anys tristos. Ens passen coses. I tant de bo algunes em continuïn passant. Tant de bo visqui en pau, sempre més. Més enllà d'aquesta reflexió bàsica, que fem tots i totes a final d'any, el més important, el que encapçala la felicitat aquest 2022 és que me l'he passat escrivint. He escrit el 2022. I ho continuaré fent perquè qui dia passa any escriu. Tinc el cor i les mans més felices que mai.
Comments