➤ La metàstasi masclista que provoquen accions com la de Will Smith
Georgina Cordobés Riera
Fotografia: Reuters
Ho haig de fer, si no no dormo. Sé que tothom ho ha vist, tothom n'ha sentit a parlar. Totes les persones hem opinat sobre el tema, però ho haig de fer: lamentable el comentari de l'exparella de Malaak Compton, deplorable l'actuació de Will Smith i infinita la paciència de Jada Pinkett. Sempre he pensat que l'humor no ha de tenir límits, el que ha de tenir la gent és educació. Perspectiva per diferenciar el món fictici, que és la broma, del món real on no té cabuda. Ho creia de veritat, fins que m'he adonat que tots els acudits, bromes i monòlegs giren entorn el mateix: els negres, els homosexuals i les dones. No conec cap acudit sobre un home blanc heteronormatiu. En altres paraules, l'humor sí que té límits, però no s'apliquen a tothom.
L'exparella de Malaak Compton fa un acudit sobre l'alopècia de Jada Pinkett i ella no riu, primera pista que ens fa entendre que això no és un acudit. Tot seguit, Will Smith s'aixeca i li clava una bufetada per castigar la seva falta de respecte. Combatre una falta de respecte amb una altra falta de respecte, és absurd. No se m'acudiria apagar un foc amb galledes de gasolina. Que l'acció de Will Smith és masclista i paternalista a hores d'ara ja s'ha dit. Que tots els focus s'han centrat en ells dos, quan s'hauria de prestar atenció a Jada Pinkett, també s'ha dit, i hi estic totalment d'acord. Malgrat això, hi ha un altre detall que se'ns ha escapat. Jaden Smith, el fill de Will Smith i Jada Pinkett, de vint-i-tres anys va tuitar: And That 's How We Do It (I així, és com ho fem nosaltres). Aquest tweet demostra la metàstasi masclista que provoquen accions com la de Will Smith, a la societat.
Will Smith, abusant de la llàgrima, ens fa creure que es disculpa. No es fa responsable del que ha fet, al contrari, es victimitza afirmant que l'amor et fa cometre bogeries. Aquesta afirmació és igual de tòxica que la bufetada que li clava a l'exparella de Malaak Compton. De la mateixa manera que respondre a una falta de respecte amb una altra falta de respecte, no té sentit. Justificar la violència amb l'amor, tampoc. L'agressió de Will Smith no té res a veure amb l'amor. En cap moment, s'acosta a Jada Pinkett i es preocupa per ella. Es limita a ser agressiu i cridar des de la seva butaca: "Treu-te el nom de la meva esposa de la teva puta boca". Will Smith se sent humiliat perquè parlen de la seva dona. Sent que li falten el respecte perquè fan burla d'allò que a ell li atorga l'honor. La bona presència d'una dona, la seva decència, determina la reputació de l'home que acompanya. En altres paraules, els homes passegen les dones penjades del seu braç, exhibint-les com una demostració del seu triomf. Una dona de bon veure és l'equivalent a un cotxe car aparcat al garatge de casa. Lluny de respondre amb estima, el que fa és humiliar també a Jada Pinkett. Mostrar-se violent davant de mig món, està vinculat directament a la impunitat del patriarcat. Al tweet And That's How We Do It que publica el seu fill, hi afegiria: Because We Can. I així, és com ho fem nosaltres perquè podem. Això, es demostra quan minuts després d'agredir una persona, Will Smith recull un premi.
Because We Can és la tranquil·litat amb què viuen els homes. Si us hi fixeu Will Smith no té gaire més cabell que Jada Pinkett i estic convençuda que a la gala hi havia més presents calbs, malgrat això, la broma sobre calvície cau damunt d’ella. Casualitat? No. A Jada Pinkett la travessen tres opressions: ser dona, negra i calba; era una diana fàcil a ulls de l'exparella de Malaak Compton. L'estètica en les dones, és una pressió. Per a ells, una elecció. Nosaltres hem de depilar-nos, maquillar-nos, allisar-nos el cabell, aprimar-nos, fer dieta, pintar-nos les ungles, retocar-nos, operar-nos, posar-nos cremes per no envellir, i un interminable i desgastant, etc. Alguns s'atreveixen a dir que nosaltres també podem escollir. No, no podem. Si no complim amb el que s'espera de l'aparença d'una dona ens enfrontem a comentaris despectius, brometes o insults deliberats com li ha passat a Jada Pinkett.
Per acabar, imagino que ja ho haureu deduït, però l'exparella de Malaak Compton és Chris Rock. Una altra perla que ens va regalar el presentador de la gala va ser anomenar a Javier Bardem i la seva dona. Entenc que per ell, Penélope Cruz per si mateixa no existeix, és una pròtesi, un annex de Bardem. Per això, m'he pres la llibertat de fer el mateix amb la seva persona. Si el sentit de l'humor té límits que els tingui per a tothom.
Comments