➤ Que ja n’hi ha prou d’entaforar-nos la dignitat dins la vagina
Georgina Cordobés Riera
Caminava a pas emboirat i amb el cap lent, o a la inversa, no ho sé. Feia una setmana que la metgessa m’havia comunicat el diagnòstic. Caminava capficada imaginant els desenllaços que podria tenir la meva vida. Anava a buscar aquell u per cent que havia comentat de passada la doctora i el feia real. Vaig ser la meva pitjor enemiga durant tota la setmana. Em sentia avergonyida. No sabia si explicar-vos-ho.
Em dirigia al nostre bar, el cafè del dimecres era sagrat. Xerràveu i rèieu com cada dimecres, però no us escoltava. Estava intentant apallissar els fantasmes que em xiuxiuejaven que callés, que em jutjaríeu. Us ho volia dir. Amb tot l’amor que sempre m’havíeu donat, era injust no fer-ho. Us ho devia. Vaig matar l'últim fantasma, vaig interrompre la Martina i ho vaig deixar anar: “Tinc un bitxo, vull dir, una malaltia de transmissió sexual”. M’esperava un d’aquells silencis incòmodes en els quals se sent la gent empassar saliva. Però, no va ser així. En una mil·lèsima de segon, us vau sincronitzar: La Berta va retirar els cafès, la Martina em va allargar la mà i la Clara va deixar anar: “I doncs, què hem de fer amb aquest bitxo?”. Us havia subestimat, havia oblidat que éreu la descripció gràfica de la sororitat.
Aquella setmana, havia viscut dins el llit. M’estirava, em tapava i plorava fins que m’adormia esgotada. Em sentia buida i devastada, com un camp de batalla on han explotat totes les mines i només hi queden els solcs. Una veu en off em repetia que a les dones ens pot agradar el sexe, però no en podem abusar, com la xocolata. Vaig dir-me puta en més d’una ocasió. Vaig repetir-me que aquella malaltia era una condemna justa i merescuda.
La reacció de la Clara em va fer riure. Feia just una setmana que no ho feia, sort que això de riure és com anar en bici. Les vostres paraules m’abraçaven, em portaven a la sensació d’un petó de bona nit, de migdiada un diumenge d’estiu. Em vau convèncer que el plaer també em pertany, a mi i a la resta de dones. Que podem ser les amfitriones d’una nit de sexe salvatge i deixar de ser-ne les convidades. Que ja n’hi ha prou d’entaforar-nos la dignitat dins la vagina. Vau espantar la culpabilitat. Les vostres paraules m’havien agafat per les espatlles i m’havien sacsejat amb força. Vaig tornar a aixecar el cap. Vaig oblidar-me de tots els que intenten classificar-nos en respectables o vulgars. De tots els que pensen que una tia abans de follar s’ha de fer de pregar. Dels que creuen que un home és més home per follar i una dona menys persona per fer el mateix. Ja no tenim por del que pensaran ni del que diran. Ja no tenim por i això en fa molta.
Comments