L'esquizofrènia no tractada d'en Ramon

➤ L'últim que faria amb el meu deliri és barallar-me

Georgina Cordobés Riera

A una de les voreres de Via Laietana, sempre hi ha un home de cabells blancs i unes ulleres d'aviador que vesteix amb molt rotllo. El més rellevant d'en Ramon (té molta cara de dir-se així) és que parla sol. La vorera és estreta, plena de turistes i operaris per unes obres sense final. En Ramon no es mou, només xerra i tots aquests elements l'esquiven a ell, inclús les obres. No sabria dir què va aparèixer primer: la Via Laietana, en Ramon o les obres. L'altre dia, gesticulava amb les mans per damunt del cap i girant-se bruscament, com si l'interlocutor fos darrere seu deia: "Que sí. Que d'acord. El que tu diguis. Ja! Prou!". El primer que em va venir al cap va ser: "Uf, quin pal discutir". Tinc tan integrada l'esquizofrènia no tractada d'en Ramon, que em va sorprendre que discutís, no que discutís amb la seva al·lucinació. L'últim que faria amb el meu deliri és barallar-me. Aprofitaria per plantejar dubtes que em fa vergonya preguntar a les persones reals. Coses de l'evolució de l'ésser humà que no entenc. Si hem evolucionat tant, que actualment, hi ha astronautes investigant la vida a Mart, per què no hi ha ningú que instal·li aire condicionat a l'estació de passeig de Gràcia?

—Últimament, Nico, no paro de pensar en els mosquits.—Asseguda a la vorera, filosofaria amb la meva al·lucinació.

—Vols pistatxos?—En Nico, generós, evocaria un grapat de fruits a secs al meu palmell.

—Festucs. Sí, gràcies.

—Digues, què passa amb els mosquits?

—Des del seu punt de vista, ells governen el món i nosaltres som una simple espècie més?

No ho dic de broma. Potser ens escullen, com nosaltres demanem una hamburguesa. Potser alguns els agrada picar pell al punt, i d'altres busquen irlandesos després d'un intensiu a la Barceloneta. Potser, n'hi ha que tenen al·lèrgies, per exemple, mosquits intolerants als adults que es diuen papi i mami entre ells o al·lèrgia al productor de TV3 que va decidir doblar Cites. Segur que hi ha un grupet d'activistes que estan en contra de picar pèls rojos, per evitar-ne l'extinció. El Thunberg dels mosquits predica a les manifestacions: "There's no Human B".

—Parlant de sobrevolar, emprenyar i picar; per què tothom coneix almenys una víctima de violència masclista, però cap agressor?

—La impunitat dels homes, Nico... La impunitat i el privilegi. Passa una cosa semblant en política: ningú coneix votants de l'extrema dreta, però no paren de créixer a les eleccions.

—Aquests que voten l'extrema dreta, creus que tenen la mateixa discapacitat intel·lectual que els que donen menjar als coloms?

—Tant de bo no tinguem cara B els humans, Nico. Tant de bo ens extingim progressivament.

—Qui hauria de morir primer, segons tu, els que donen menjar als coloms o els agressors?

—Les obres de la Via Laietana, Nico. Les obres.

En Nico, segurament, portaria tote bag i Birkenstock perquè és tot el que necessita un tio per posar-me xondíssima. Evidentment, no portaria gorra, no faria CrossFit, ni necessitaria dir vuit cops al dia que és celíac i ovo-lacto-vegà. És una sensació meva o les persones que més es preocupen per menjar hummus bio-eco-glutenfree-vegetarià-sensepesticides-vegà-quilòmetrezero, són les mateixes que més drogues sintètiques es foten?

—Tens Instagram, Nico?

—No, reina. En Ramon em va crear amb el just i necessari. Per què ho preguntes?

—Volia saber si ets d'aquests que segueix i posa me gusta a les influencers.

—Influencers?

—Persones que combinen uns pantalons blancs amb un jersei beix, fan fotos a torrades d'alvocat i ou a mig fer, fan explotar un globus de color rosa si estan embarassades d'una nena com si visquessin al segle passat, i fan sonar l'himne d'Espanya als seus casaments, com si visquessin al segle actual. I finalment, cobren més per tota aquesta improductivitat, que la gent que es lleva a les set del matí, per anar a una feina de veritat. La mateixa gent que els posa me gusta.

—Uf, pistatxos?

—Sí, gràcies.

Els dos abatuts, pensaríem en silenci per què tots odiem aixecar-nos a les set del matí i el capitalisme, però tots ens llevem a les set del matí i contribuïm al capitalisme.

—Saps què em deia la meva àvia cada cop que aconseguia una feina? ¡Claro! ¡Con lo guapa que eres!

—Tu hauries preferit: ¡Claro! ¡Con lo lista que eres!, oi?

—Sí, Nico. Es nota que em coneixes. Sigui com sigui, creus que soc guapa?

—Més que en Ramon, sí.

—Llavors, per què em fan ghosting fins i tot a Wallapop?

També, us diré que prefereixo que em deixin en visto intentant comprar un armari de segona mà, que el prototip de tio a qui he decidit anomenar: el novel·lista, concordant amb l'argument: "He escrit una novel·la". En porto dos aquest any. Aguanten una estrella, vesteixen Birkenstock, tote bag, i afegeixen: "No l'estic movent, eh!? No cal treure un rendiment econòmic de tot, saps? Hi ha coses que van més enllà de lo material". El que va més enllà, és l'hòstia amb la mà oberta que tens entre orella i orella. Us tradueixo les paraules del novel·lista: soc un nen de papá amb una tablet i un munt de temps lliure perquè "treballo" a l'empresa del papá.

—He començat una novel·la, una pel·lícula i dues sèries, Nico! Les he començat que no acabat perquè no tinc temps! No tinc temps perquè tinc una vida adulta de persona adulta.

—Com? Com? No et segueixo ara, eh!?

—Pistatxos, Nico! Pistatxos!

—Hauries de relaxar-te... Això de l'estrès és fatal, diuen, eh!?

—Que sí, Nico, que sí.

—No m'ho invento, eh!? D'on creus que surten les úlceres?

—D'acord, Nico. El que tu diguis.

—I els càncers, el restrenyiment, les al·lèrgies, les intoleràncies, els divorcis, els retards de la Renfe, la síndrome de no posar l'intermitent a les rotondes...

—Ja! Prou!