La pregunta del croissant

➤ Interioritzen que per ser estimades, han de ser desitjables

Georgina Cordobés Riera

Quan tenia vuit anys, més o menys, potser nou. Vaig preguntar- a la mare: Què passa si vomito un croissant després de menjar-me'l? No recordo la resposta. Va haver-n'hi una, i a més, eficaç perquè mai he vomitat cap croissant, i això que en menjo sovint. Vaig oblidar aquesta escena per complet. La pregunta del croissant va quedar enregistrada a aquella cantonada del cap on guardo tot el que faig veure que no és important. Allò simplement anecdòtic.

Fa relativament poc, a TV3 van entrevistar les nenes d’una classe de sisè de primària. Nenes d'onze anys que se sentien acomplexades amb el seu cos. Concretament, escrivien en els desitjos d'any nou: “Aprimar-me”. Tan bon punt aquella notícia va entrar-me per la retina, el record que havia emmagatzemat a la cantonada va sortir a la pista. M'imagino la neurona responsable, la que coordina el cervell, dient: "Tu, el del croissant, escalfa que surts". Durant uns dies vaig viure atrapada en el meu jo de nou anys. Vaig sospesar la possibilitat que m'ho estigués inventant. Un record fals. Vaig trucar a la mare i vaig preguntar-li si li sonava, si era real. Sí, va ser la resposta. Aquell sí va desajustar un calaix dins meu.

És cert que mai he vomitat un croissant, però sempre he desitjat tenir els pits més terços i les cuixes més fibrades. Sempre he partit de la idea que el meu cos és un diamant en brut. Un munt de carn asimètrica i descompensada, però que si hi dedico temps i esforç pot acabar sent imponent. Amb el telèfon enganxat a l'orella, vaig sentir pena, que no llàstima. La pena és més semblant a la vergonya. Em sentia ridícula. El calaix va caure i van escapar-se fantasmes que havia intentat oblidar: La Paula desfent-se de l'entrepà a l'hora del pati i corrent al voltant de la pista, per compensar les hores que havia estat asseguda. La Nora que es quedava al despatx i en lloc de dinar s'empassava una ampolla de dos litres d'aigua amanida amb rodanxes de llimona. La Gina que hivernava durant l'estiu. No era estrany que la Paula, la Nora i la Gina no sentissin el seu cos casa seva, el seu refugi. El més normal és que l'odiessin. Hi ha un únic ideal de bellesa, una única imatge de dona a les ments de totes les dones —i homes—. Un miratge, una il·lusió òptica inabastable. No sé quantes vegades m'he agafat i estirat les carns davant d'un mirall. Quant temps perdut. Tot aquest temps l'hauria pogut invertir a fer un curs online, escriure una novel·la o millorar l'anglès. Tant se val, qualsevol altra cosa hauria estat més profitosa que mirar-me davant un mirall i no veure'm.

Es podria pensar que soc una egocèntrica. Una dramàtica. No és així. Tenim un problema. Anys enrere, una nena demanava permís a la seva mare per vomitar un croissant. Vint anys després, una altra nena d'onze anys confessa, textualment, veure's moltes caderes. Quan un mateix cas es repeteix vint anys després, es tracta d'un problema estructural, no personal. Les nenes del món aprenen que són objectes de desig. Interioritzen que per ser estimades, han de ser desitjables. Aquesta equació fa que hagi vist amb els meus propis ulls, aquest estiu, una nena amb un biquini —que no necessitava perquè encara no tenia pits— en el que, amb lletres vermelles, s'hi podia llegir Hot a un pit i Girl a l'altre. Hot i Girl no haurien de formar part del mateix missatge, mai.

Mentre teclejo tot això, la meva parella em mira des del sofà: Amor, què fas? Escric sobre una nena de sisè de primària que voldria ser perfecte, com les influencers que segueix a Instagram. Collons, jo a la seva edat només pensava a jugar a futbol. Em sento reafirmada. La conversa amb en Bruno em confirma que no vaig mal encaminada. Faig un pas més enllà, li pregunto què demanaven els seus amics quan van fer divuit anys. El carnet de conduir i els que tenien sort també els ajudaven a comprar el cotxe. Cap d'ells va demanar mai una operació de testicles? Em mira com si no estiguéssim dins la mateixa conversa. Quan al meu entorn en fèiem divuit, algunes noies demanaven unes pròtesis de silicona. Era una realitat. Les noies s'augmentaven els pits, però cap noi desitjava augmentar-se la mida dels testicles. Tampoc vestien calçotets amb push-up perquè semblessin més grans i més rodons. Ells no han d'arreglar-se perquè ells no estan espatllats. Ells no han de retocar-se perquè ells no s'han de vendre. El Bruno d'onze anys jugava a futbol i sabia que algun dia l'estimarien perquè sí. Perquè estimar-se sempre és perquè sí, mai a canvi de res. Les nenes això no ho saben. Ningú els hi explica. Elles són objectes de desig i ells són els consumidors. No ho dic jo, ho diu el pas del temps.