Les grans coses

➤ La realitat depèn dels ulls de qui mira i vaig començar a mirar diferent.  

Georgina Cordobés Riera

L'agost va començar endreçat. Dilluns, dia 1 d'agost. Cada primer d'agost em sento melancòlica. No sé si és una sensibilitat forçada o real. De la mateixa manera que per Sant Jordi et sents més enamorat de la teva parella i no saps si és així o ho fa el dia. Sigui com sigui, el modus operandi els uns d'agost, és deixar-me fluir, no fer grans coses. El dilluns fatídic, el pla era anar a treballar i tornar a casa al més aviat possible, per escoltar un Pòdcast divertit mentre preparo un gaspatxo digne d'estrella Michelin. Vaig perdre el tren. Primer canvi de guió inesperat. El següent no sortia fins al cap d'una hora, segon canvi de guió inesperat. Seixanta minuts d'espera amb el cap una mica emboirat i els ànims estranys, són molts. Portava un llibre al bolso. Gràcies, cosmos, per haver-m'hi fet pensar al matí abans de sortir de casa.

Vaig obrir el llibre i vaig apagar el cap, vaig penjar-hi un cartell: Tancat per vacances, ens retrobem el dia 4 d'agost. Vaig tancar el llibre, llegir amb el cap lluny és complicat. Malgrat això, no vaig lamentar-me, tenia molts motius per estar agraïda. Sovint, assegudes al celler de la plaça, la mare m'explica que el món es regeix per una normalitat que no tinc l'obligació de seguir, que em puc construir una normalitat a mida, i si ho desitjo una no-normalitat. La mare buida l'ampolla de vi a la copa, i en mi tota la saviesa. Em deixo omplir. També, agraeixo al meu pare, que m'estimés tant amb fets i mirades, que no li fes falta mai dir-m'ho. Per ensenyar-me l'important que són la creativitat, la sensibilitat, l'amistat i totes les petites (o grans) coses que sovint traiem importància. Seguint amb la descendència familiar, els toca a les meves germanes petites, de qui vaig aprendre que la veritat no és tan important, cadascú té la seva. Des de la seva alçada, la Berta i la Mar, tenien la seva perspectiva, el seu angle del món. Em van ensenyar que la realitat depèn dels ulls de qui mira i vaig començar a mirar diferent.  

Seguint amb aquesta línia ensucrada i emotiva d'agraïments, en la que no sé si em sento del tot còmode, però arribat a aquest punt només queda fugir cap endavant, és el torn de la família que vaig escollir, em va acollir i acceptar. Així com les meves germanes em fan sentir amor, les meves amigues em fan sentir viva, i creieu-me que per mi, això és molt important. Em fan sentir que la solitud és passatgera i divertir-se és molt fàcil: assegudes damunt un pareo a la platja o al voltant d'una taula llarga en una Festa Major. Tinc el cor ple de moments en què m'han fet plorar de riure i d’altres, riure després de plorar. Parlant de riure, no deixis, si us plau, d'inventar-te la lletra de totes (totes!) les cançons que cantes. Hi ha petites coses que feu per mi, com eixugar-me el cabell amb l'assecador després de la dutxa o cuinar el que m'agrada. Mentre tot fa xup-xup, xerrem de tot i de res, i el temps passa més a poc a poc. Llavors, aprenc que em puc relaxar que la vida no és una batalla. Definitivament, deixaré de dir petites a les grans coses. Manteniu tota la calma, que a mi em falta. Us quedeu de peus i obriu el paraigua, quan em transformo en huracà i arraso tot el que tinc davant. Heu integrat tot el caos que m'envolta i encomano allà on vaig: Ties, no trobo el mòbil. Algú l'ha vist? No, tia, et truco. El sento per la cuina, però no el veig, que estrany. Després de minuts, desxifrant l'escape room que havia organitzat, vaig treure el mòbil de dins la nevera i vaig confessar que no era la primera vegada que em passava. Aniquileu les inseguretats, que tant m'esforço a tapar, quan em contesteu amb emoticones de mans aplaudint a un text o una sinopsi que haig d'enviar. Admireu la meva valentia en veu alta perquè sabeu que soc una toxicòmana del reconeixement (seguiu fent-ho, la meva autoestima insaciable, ho necessita).

El 4 d'agost vaig obrir els ulls, i això, no sé a qui agrair-ho. Al personal sanitari de Vall d'Hebron, al meu cos immortal, a una deessa grega o a un xaman africà? El que tinc clar, és que fa molts estius, que puc agrair-vos-ho tot. Gràcies a totes per ensenyar-me, cuidar-me i estimar-me com ho feu. Sou a qui corro quan em passen coses bones i qui em socorre quan me'n passen de menys bones. Qui em diu que no passa res, que tot està bé, inclús quan tot va malament. Em sento a casa, a cada un dels vostres sofàs-llits. I això, és mèrit vostre, no meu. La generositat de cada una de vosaltres m'omple d'aire, i ja he dit, l'important que és per mi sentir-me viva.