➤ Resseguir les cicatrius d’algú és com llegir una biografia en braille.
Georgina Cordobés Riera
Cada matí, obro la finestra per renovar l'aire i torno dins del llit. Visc en un carrer tan estret que podria provar d'arribar a la façana del davant d'un salt. Ho podria intentar, però no ho faré. Tapada fins al nas, puc veure dos balcons, queden encaixats a la meva finestra. Del balcó de l'esquerre pengen dos llençols blancs. Blanc verge, no un blanc esgrogueït. Sota aquests llençols s'hi encabeixen dues persones. Són dues perquè el blanc dels llençols és perfecte, però estan mal estesos. Pengen més d'un costat que de l'altre, i les pinces estan posades de mala manera. Al balcó del costat, una noia amb un monyo mal recollit, calces i una samarreta que no deu ser seva, fuma. No sabria dir si és el cigarro de després d'un bon polvo o d'un bon cafè, però se'l fuma amb les mateixes ganes.
—Svenja, t'ajudo?
—Nein. Ich komme...
—Si em parles en alemany, no sé què dius.
—Perdona, m'acaben de trucar de la sucursal d'Alemanya i em costa fer el canvi, ja saps...
Pel nom i l'accent, dedueixo que la Svenja és alemanya. L'altra continua fumant. No crec que visqui a aquest pis, però s'hi sent prou còmode per anar en calces. Hi deu venir sovint. Repenja la barbeta a la mateixa mà que aguanta el cigarro. Amb el cap alçat, ignorant els vianants que té sota, pensa alguna cosa que només ella és capaç d'entendre. M'encantaria que me l'expliqués. Les bones veus m'omplen la ment, tant se val si es tracta de música o saviesa. De la porta del balcó, apareix una mà allargant un cafè, i darrere la Svenja. Imagino que ella sí viu al pis, la samarreta li va a mida, i tot i que també va en calces, porta sabatilles. S'asseu, delicadament, com si no volgués deixar caure tot el pes a una de les dues cadires que té al balconet. Havia imaginat una alemanya prototípica: alta, voluminosa i brusca. M'agrada quan la realitat fa callar els meus prejudicis. Sento com s'esquerda un trosset del meu cervell i es crea un orifici pel qual entra informació fresca, real.
Segueixo amb la mirada els trossets de cendra que cauen i descobreixo una cicatriu a la cuixa de la Svenja, d'uns nou o deu centímetres. De sempre tinc debilitat per les cicatrius a la pell, les habitacions desendreçades i la roba de segona mà. Tot allò que tingui una història. Ella no fuma, però no li molesta el fum. Tampoc li molesta el gust de tabac, no fa fàstics quan l'altra li fa un petó. Un petó que no sabria dir si té més gust a cafè o a tabac. Si la Svenja és de les meves, espero que sigui un petó de cafè. Els petons de bon matí, igual que el tiramisú, sempre són millors amb una bona dosi de cafè.
Ja no m'interessa la parella dels llençols blancs. Tenen pinta de ser més avorrits, dels de pizza els divendres. La pizza s'ha de menjar quan et ve de gust. Elles dues, segurament van sopar pizza, ahir. La que no és la Svenja es diu Noemí o Noèlia, li ha caigut el cafè damunt la Svenja i en cremar-li una cuixa, aquesta ha cridat "Joder, Noe!". L'altra es disculpa amb aquesta cara de qui realment li sap greu el que acaba de passar. S'agenolla i li llepa la cuixa. Li continua llepant la cuixa i la mira als ulls. La Svenja obre les cames. És una invitació. A les calces de la Svenja en lletres vermelles hi diu: Let's enjoy. No és que tingui una vista sobrenatural, sinó que jo també les tinc i les he reconegudes. Ja no queda cafè, però continuen jugant al balcó. No crec que ho facin a propòsit, per la provocació que les puguin veure, simplement, s'hi han trobat. Estan tan ficades dins seu que els és igual on són. Els dels llençols blancs no crec que ho facin dues vegades, un mateix dia. La Noe i la Svenja entren dins, per acabar el que han començat. Imagino la Noe resseguint la cicatriu de la Svenja i entenent tot el que les paraules no poden explicar. Sempre he pensat que resseguir amb la punta dels dits, una a una les cicatrius d’algú, és com llegir una biografia en braille.
Imaginar les vides dels altres, em fa pensar menys en la meva. No és un acte covard, és una lliçó d'humilitat. Tots som protagonistes de la nostra història i apareixem en milers d'històries més. La Svenja i la Noe són actrius secundàries a la vida de l'altra. A algunes històries deixem empremta i d'altres hi passem de manera superficial com quan ens creuem amb algú en un pas de vianants. Vivim capítols d'històries que desconeixem. Avui, la Noe i la Svenja, han actuat al meu escenari. Per contrapartida, imagino que jo també al seu. Elles no ho saben. No ho sabran. I això, em fa pensar que som menys importants del que creiem.
댓글