➤ He viscut entre parets, per no perdre més llars
Georgina Cordobés Riera
M'agradava la banyera de ceràmica rosa de casa-la-Sílvia. “M'agrada que les tovalloles rasquin". La mama-de-la-Sílvia m'assecava l'esquena amb una força pròpia del Baix Montseny. "Saps com ho faig perquè rasquin? No poso suavitzant a la rentadora". Després de l'assecada exfoliant, ens enfundàvem dins un bon pijama. Un pijama propi del Baix Montseny, també. Les nits que feia molt fred, la mama-de-la-Sílvia escalfava aigua i ens emportàvem cadascuna, una bossa d'aigua calenta al llit. Ens les posàvem als peus. En el meu onzè trasllat, m'he adonat que no compro suavitzant per la roba i soc l'única de la —meva— família que dorm amb mitjons.
—Endavant, benvingut! Com va això de ser el novato?
—Bé, està tranquil·leta la cosa.
—Sí, ens hem de posar les piles. T'explico l'organigrama de l'empresa i després et presento els companys. Ens identifiquem per número, ciutat d'origen i ciutat de destí.
—Tu ets el número 1?
—No, rei, soc el CEO. Vaig arribar a finals dels 90, en qualitat de primer trauma de la Georgina. Ara en té més perquè és una dramàtica compulsiva. Però, jo soc el més encapsulat, porto instal·lat a l'inconscient dècades.
—Dècades!?
—Sí, al principi, m'espavilava sol. Però, la tia no para de traslladar-se. De Sant Esteve a Granollers. Després a Vic. A Granada, vaig petar i vaig crear TRA-TRA.
—Malamente!? De la Rosalía!?
—No, imbècil. TRAuma-TRAsllat SL.
Després de molts "Adeu, merci. Ara, t'envio el Bizum de 60€", he descobert que el primer trasllat va ser quan tenia sis anys, en lloc de vint, com sempre havia pensat. No recordo el dia que em vaig traslladar de casa meva a casa-la-Sílvia, una nena de la classe. De la meva mama a la mama-de-la-Sílvia. Tot i així, no em vaig endur la pitjor part, la mama i la Juna van desfer maletes a Vall d'Hebron. Viuria a casa-la-Sílvia fins que la Juna deixés d'estar malalta. Els adults sabien que això seria fins que la Juna morís.
Un dia, la mestra va repartir-nos un paper que havíem de portar a casa: Cada nen/a haurà de portar una samarreta blanca per l’activitat d'estampació. Sabia que a casa-la-Sílvia tenia les necessitats bàsiques cobertes, però desconeixia si els extres, també entraven. I aquella nota l'havíem de portar a casa. Qualsevol casa valia? Casa-la-Sílvia servia? Vaig odiar les cases. Estic cansada de les cases. Odio les cases. Totes. No viuria en cap.
—He conegut el trasllat Número 11. Molt verd, eh!? Tant Màster i tanta polla i no paren d'arribar inútils.
—Sí, el Número 2 m'ha comentat alguna cosa.
—Uf, GRANOLLERS-VIC, quina bona feina va fer el cabrón. Hem de fotre unes birres un dia d'aquests. He pensat a coordinar-me amb el TraumaNoSaberCuinarUnaTruitaDePatates, per posar pressió, saps?
—No crec que sigui rellevant...
—Home, té 30 anys i cap discapacitat, potser sí que és rellevant. No sé… Invoquem el Número 8?
—SUÏSSA-VILANOVA I LA GELTRÚ? No ho veig... va ser durillo, però a la vegada, es moria per cardar el camp d'allà.
—Ben vist. Hem de tirar de viejas glorias: Trasllats 1, 2, 3, 4.
—Perfecte, jefe. També, em coordinaré amb TraumaPapiMort que era qui la feia sentir protegida, el seu pare era casa.
Una nit d’estiu i xafogor, insistia a la mama-de-la-Sílvia que em preparés una bossa d'aigua calenta. "Porfi! Va, porfaplispli", vaig posar-me pesadíssima perquè és una cosa que faig molt bé i m'agrada lluir les meves virtuts. Finalment, la mama-de-la-Sílvia va fer servir la frase precedent d'una bona bronca: "Fes el favor de" i vaig fer-li el favor de callar i anar a dormir. Em posava el llit, amb sentiments ambivalents, mig contenta, mig una altra cosa; vaig pensar: "Uatla, la Montse m'ha renyat".
—A veure, us he reunit d'urgència perquè estem punxant.
—És que... Una cosa... Per què no la deixem tranquil·la?
—Hòstia puta, quines poques ganes de currar el jovent d'avui dia. A TRA-TRA no descansem fins que acaba a urgències amb un Diazepam sota la llengua. T’ha quedat clar, Número 11!?
—Sobre això de deixar-la tranquila, jefe… GRANOLLERS - GRANADA, ens mantenim al marge. Granada va ser el millor any de la seva joventut. Creiem, Número 9 hauríeu de fer el mateix.
—Sí, VILANOVA I LA GELTRÚ - BARCELONA, també ens retirem. Quan recorda l'any passat, l'autoestima remunta a l'instant: ascens laboral, publicacions dels seus escrits i retrobament amb amigues boniques. Va trobar el seu lloc.
—Joder! D'acord! Número 5 i 9 són baixa. La resta continueu amb l'estratègia ansietat al vespre i insomni a la nit.
La Juna va morir. Casa la Sílvia, ja era també una mica meva; i la mama de la Sílvia, ja era la Montse. Amb la mort de la Juna, a casa meva, no només rascaven les tovalloles i la mama plorava més que la Montse. Fins ara els trasllats em recordaven que he hagut de marxar de moltes persones que van ser casa. He viscut entre parets, per no perdre més llars. Sempre he viscut amb el just i necessari, anticipant fer més lleu el següent trasllat. Com menys trastos tinc, més ràpid serà el canvi i més ràpid ploraré. M'ha costat onze trasllats, entendre que ploro lent. Com tot en aquesta vida, té diferents punts de vista i els traumes més cares que una moneda: la Juna travessava la frontera dels vius de la mà d'un càncer, mentre la Montse m'acollia, m'educava (inclou renyar-me) i em comprava samarretes blanques. Resumint, la Montse em donava una lliçó d’amor de l’única manera que s’ensenya l’amor, cuidant-me.
Al nou pis del Gòtic, la Júlia m'ha dit: "T'has de comprar un matalàs que encaixi bé amb el llit, amor. No et deixarem dormir així". La Gina s'ha preocupat: "A aquest tupper li falta xixa", ha obert la nevera donant-me indicacions com una hostessa de la nutrició: "Tupper del fons: quinoa; al de vidre: verduretes i tofú; al gran: puré de coliflor i... Zuchinni, que no em surt en català". I les dues, (les dues!) escrivien malament el nom del nostre carrer. L'únic que puc aportar davant tant caliu i amor, és correcció lingüística: "Carabassó, cari" i “Noies, no puc més. Em sagnen, els ulls. On escriviu a, és una e”. He guanyat, Número 11. Després de molts pisos i diferents cases; visc en una llar.
Comments