➤ Cada matí premo "posponer alarma" convençuda que la vida es pot posposar
Georgina Cordobés Riera
Cada nit me'n vaig a dormir segura que a les 7 de l'endemà em llevaré i arribaré al ferrocarril a l'hora-que-toca. Però, cada matí premo "posponer alarma" convençuda que la vida es pot posposar. Malgrat això, ella continua, va per lliure. Si ho penso, la vida no és gaire empàtica, és qui decideix que ara que la teva parella t'ha deixat, també arribi una retallada de personal a la feina. Desesperançada, penses en una possible retallada de venes. Al mes següent, sortiràs de la consulta del metge amb una recepta de Diazepam, en lloc d'una derivació a la psicòloga. La derivació a teràpia no l'aconsegueixen ni els que arriben amb les venes retallades de casa perquè la psicologia de qualitat a la sanitat pública és un ésser mitològic. Buscarem consòl dient-nos això de que les desgràcies mai venen soles. Aquest atenuant el va fer córrer, la pròpia vida, a l'inici dels temps.
Tornant al tema del temps, cada matí em desperto preguntant: Per què són les 7.20 si haurien de ser les 7? Li dic al mòbil que em respon 7:21. L'excepció és arribar al ferrocarril a l'hora-que-toca. Doncs, aquest dilluns va ser excepcional. Em dirigia a Plaça Catalunya passejant. Desaprofitava el temps que em sobrava, perquè podia. Era la classe alta del temps. L'elit de la puntualitat. Un home que feia justícia a la caçadora de macarra que vestia, em va aturar.
—¿Puedo preguntarte algo?
Vaig fer que sí amb el cap, alliçonant els meus prejudicis.
—Ay, qué vergüenza.—Va fer un somriure nerviós en què vaig veure que li faltaven dues dents.—A ver, soy de Madrid y regreso esta noche. Pero, hoy he tenido que dormir en la calle.
Arribo a saber que en lloc d'una pregunta, era un relat autobiogràfic, i potser li dic que no.
—Ayer, me llevaron a unas oficinas de Servicios Sociales.
Quan algú no especifica el plural, sempre és la policia. Quan algú no especifica la font és perquè no li convé. Si l'haguessin acompanyat tots els components de Coldplay, us asseguro que m'ho hauria fet saber. Em comentava que la treballadora social li havia ofert un alberg per a persones sense sostre.
—Nena, yo le dije a la asistenta: "Esto es para gente que no tiene casa y yo tengo, en Madrid". Además, yo no soy racista...
—Però?—L'estava veient venir.
—Pero... Había cada personaje... Si hubiese estado con mi prima, le hubiera dicho: "¡Nena agarrate el bolso!"—Va fer una pausa, perquè jo acabés de riure i va afegir:—De verdad que no soy racista. ¿Cómo voy a serlo si mi prima está con un marroquí?
La dignitat que projectava aquest home tot i haver passat la nit al carrer era admirable. Així i tot, li vaig fer saber al meu amic (qui em fa riure, passa a ser el meu amic a l'instant) que, començava a tenir pressa, i encara no m'havia fet cap pregunta.
—¡Ay, si! Nada, que he ido a un par de cafeterías y la gente no empatiza. Nena, ¿tú tendrías para un café?
Des de l'era del contactless, no porto efectiu. Però, com ja he dit, era un dilluns excepcional. Li vaig donar els tres euros que tenia. Més val això que res, vaig pensar, només li falten vint euros per un cafè a Barcelona. Asseguda al ferrocarril, em preguntava per quin motiu li havia donat els tres euros. Mai dono diners. Serveis Socials està sobresaturat en demanda d'usuaris i saturat en professionals que necessiten una baixa laboral abans que es retallin les venes, i malauradament, això fa temps que no és l'excepció. La solució no és un parell de monedes, sinó que el sistema respongui (i que la gent deixi de votar la dreta i l'extrema dreta).
—Perdó, ties! M'he parat a donar-li suelto a un home que, ara mateix, s'està fotent un cafè a un narcopís del Raval.
Vaig entrar al despatx donant explicacions que ningú m'havia demanat. Les meves companyes van riure, sense entendre ben bé de què els parlava. Les que treballem a l'àmbit social, aprofitem qualsevol ocasió per riure, és una estratègia d'afrontament davant l'impacte emocional que ens perfora l'estómac dia rere dia. La setmana passada, per exemple, la Mireia em preguntava: "El cafè amb llet o sol?" En aquell moment, jo tenia el telèfon enganxat a l'orella, dues dones que havien intentat assassinar a la sala d'espera, i un munt de mails pendents. Vaig respondre a la Mireia, tapant el telèfon amb la mà: "Amb cocaïna, Mireia". Això va així, les que ens dediquem a les violències masclistes fem humor negre de les drogodependències. Suposo que els d'addiccions fan humor negre sobre la inserció laboral. Els d'inserció laboral fan humor negre d'immigració. Perdó! Aquests fan humor i prou. Jo no soc racista, eh!? Com ho puc ser, si tinc un amic que su prima está con un marroquí?
Quan tornava a ser a casa, al vespre, vaig dedicar-me al tassa-tour: recollir les tasses que tinc escampades per casa perquè com us he dit la meva vida és un constant game over de l'organització. Cada matí, m'empasso el cafè, caminant com una pingüina direcció a l'habitació, mentre em trec els calçotets que faig servir com a pijama. Deixo el café que m'he begut en un únic glop en què abans hagués pogut cantar: "Arriba, a bajo, al centro y pa'dentro". I surto corrents. Per aquest motiu, li havia donat tres euros al col·lega que volia una microdosi de cafè, m'havia fet molt riure a les 7.58 del matí, quan normalment, nena, no tengo tiempo para una risa.
Yorumlar