➤ Sé que tindré molta son demà.
Georgina Cordobés Riera
A una de les pàgines del llibre Dolça Introducció al caos, vaig llegir una frase preciosa. És de les coses més senzilles i boniques que he llegit mai. Romàntica, sense empelegar. Em va venir al cap, després de confirmar que eren les 2:54 de la matinada, i que efectivament, un dimecres més (tècnicament, ja era dijous), tenia insomni.
El meu cervell quan dorm, entra en coma. Ho crec així perquè mai recordo els somnis, tampoc m'assabento de la tempesta que tothom comenta. Quan tinc insomni, en canvi, el cervell rebota per les parets del crani encenent records, idees i vomitades mentals inconnexes. Intento aplacar aquesta sobreexcitació neuronal, concentrant-me amb la respiració. M'exigeixo: Inspirem profundament i fem entrar una pilota plena d'aire, la panxa s'infla com un globus, comptem fins a quatre, i desinflem el globus. Parlar-me amb plural em fa sentir menys sola. Inflo vuit globus, però ni rastre de la festa. Abandono les tècniques de relaxació; les mateixes que em passo el dia predicant, com si anés a comissió del puto mindfulness. Destino l'atenció en recordar tot el que no tinc. Aquesta mania masoquista de mirar quants quilòmetres queden per acabar la carrera, en lloc d'aplaudir-te els recorreguts: L'únic que tens en propietat és un potos i l'amor que sents cap a les teves germanes. Per no tenir, no tens ni un Whatsapp pendent per llegir. Aquest cervell superb i alliçonador, no és tan intel·ligent, tots els judicis que em llença els hi confesso jo. Ho sap, sap que no posseir pisos, cotxes i cotxets, no m'amoïna. A la inversa, em despreocupa. Llavors, salta dels no tens, als tu ets. Ets un fracàs. L'únic que has de fer a les 3:37 és dormir. Tancar els ulls. És fàcil, fa trenta anys que ho fas. Ets una dramàtica, la gent té problemes de veritat. Egocèntrica. Egoista. Pesada. Inestimable. El meu cap no recorda els somnis, però és capaç d'articular la paraula inestimable a les 3:46 del matí, el desgraciat.
El silenci de la paraula inestimable surt del meu cap i emboira l'habitació. No puc inflar cap globus. El llit em va gran. Em sento tan sola que em fa por plorar. És aquí quan entra la frase preciosa de Marta Orriols: "Algú amb qui encomanar-se un badall".
No tinc ningú amb qui decidir si macarrons o espaguetis; ningú que em salvi les mànigues que rellisquen avall, quan frego els plats; ningú amb qui preguntar-nos si això va ser l’estiu passat o l’anterior, mentre mirem una foto. Em tombo a la dreta. Aquest no tens, m'ha fet una mica més de mal. Tinc clar que un dia, algú em farà badallar. Sé que tindré molta son demà. Malgrat això, m’adono que tinc les mànigues xopes. Recordo les vegades que vaig bullir aigua, sola. I això, va ser l’estiu anterior a Menorca, la foto està al meu mòbil. M'adono que qui no hi és, no sempre hi va ser. La incoherència d'estar sola, tot i acompanyada. Sempre he pensat que la solitud és freda i desafiant. Confrontant. La solitud et deixa només amb tu. I no sempre ens agrada aquesta companyia. No sempre m’agrada. Ara, no m'agrada. Em tombo a l'esquerra. A les 4.29, el dia ja pertany més al dijous que a la nit de dimecres. Em sento encara més sola. Menys estimable. Més por em fa plorar. Crec que aconsegueixo dormir. Impossible saber si he somiat. Una dutxa llarga, igual que el cafè i les ulleres sota els ulls. Aprofito per plorar al metro, a hora punta, allà no estic sola.
Comments