➤ Quan la mort va acabar la partida amb el meu pare, va venir a jugar amb mi. Georgina Cordobés Riera
El meu pare va morir. Les meves germanes no. Jo quasi ho faig. La primera vegada que vaig quasi morir va ser dins del cotxe, la segona, tres dies després.
Minuts abans de quasi morir, crec que dormia. Quan vaig obrir els ulls, vaig veure la por i la foscor deambular dins el cotxe. La mort no la vaig veure, encara. En aquell moment, la mort estava jugant amb el meu pare. L'horror havia entrat dins del cotxe i ho havia arrasat tot, no quedava rastre del cotxe familiar innocent, ple de ditades a les finestres i CD de grups infantils tirats per terra. Sentia la meva germana de set anys xisclar. Parava per agafar aire i tornava a cridar. El silenci absolut de la de quatre anys em congelava. Dins d'aquell cotxe el silenci era la mort.
Quan la mort va acabar la partida amb el meu pare, va venir a jugar amb mi. Jo no volia jugar. La vida és un joc, sí; però la mort no. La mort és una puta decisió a vida o mort. I no vaig decidir res. Tampoc vaig tenir forces per atemorir-la i es va quedar amb mi. Es va colar dins l'ambulància i em va seguir fins l'hospital. Tres dies després, en obrir els ulls, la vaig veure fugir. Suposo que inclús la mort té les seves pors, i la vida era una d'elles.
La meva mare em va dir que el pare havia mort, aquí va ser quan vaig quasi morir per segona vegada. Altre cop, la mort i la foscor em van desafiar. Van anar guanyant terreny fins a convertir-me en una ionqui dels records, que mirava àlbums de fotos, vestida amb les samarretes del seu pare. Un dia, vaig repartir les samarretes entre les meves germanes, no per generositat. Ho vaig fer perquè hi havia una cosa encara més trista que la mort del pare, veure'm a mi mateixa abusar del victimisme.
Lamentar-se és absurd, igual que ho és negar el final de les coses. Havia de ser valenta i això significa reconèixer que, qui em fa el primer petó, arribarà un dia que em farà l'últim. I no passa res. Quan arriba aquest moment simplement s'ha d'atorgar als records la funció exacta que tenen. Penso que, de tant enyorar els morts, oblidem quan van estar vius. Si algú avui no hi és, per nassos algun dia va ser-hi. Alguns es van quedar pensant que la mort del meu pare va ser terrible. Jo prefereixo pensar que va viure feliçment un munt d'anys. També, prefereixo pensar que la mort no és el contrari a la vida, no són protagonista i antagonista d'una novel·la. Són el principi i el final de la mateixa història.
Comments