➤ La passió era no estar mai al present
Georgina Cordobés Riera
He llegit Pura pasión d'Annie Ernaux. La protagonista relata, pàgina rere pàgina, la passió que sent cap a un home. Únicament. Imagineu si ho fa bé, que no se m'ha fet pesat. La meva primera passió va ser un juliol, fa molts anys. Estiu i post-adolescència: factors crucials per la passió (i la inconsciència). Sempre li havia dit primer amor, però després de llegir el llibre, m'he adonat que era passió. La primera passió. No us parlaré d'ell. No importa. La passió era meva. Com els refredats, un cop el pilles, els mocs són teus. La passió magnifica la simplicitat. Tot girava entorn una única cosa: ell. La resta va perdre importància. No recordo on vaig anar de vacances, si encara esmorzava Kellogs o ja m'havia passat a la torrada d'alvocat, no recordo si estudiava per les recuperacions o treballava en algun casal d'estiu. Res tenia pes, ni valor al seu costat. L'espera era llarga i ample, com mirar l'horitzó. Quan estava amb ell, el temps era fràgil i violent. Mentre estàvem junts, pensava en com em costaria esperar la següent cita. La passió era no estar mai al present. I al mateix temps, l'únic important era el present quan estàvem junts.
La passió no té res a veure amb l'amor, si no penseu en els vostres pares que porten casats 30 anys i estan avorrits l’un de l’altre des de fa 31; però s'estimen, per allò dels fills en comú. Tampoc té res a veure amb els diners, si no penseu en els futbolistes en una roda de premsa: "Bueno, ha sido un rival difícil", "Con ganas de seguir trabajando, partido a partido", "Nos debemos a nuestra gente". Diuen el mateix si han guanyat de dos, perdut de vuit o un atac terrorista ha fulminat el camp. Pels que, desgraciadament, no sigueu apassionats, i no m'esteu entenent, us donaré pistes del que no és la passió: l'Excel, els post-its, l'arròs bullit, Tinder, Lleida, els futbolistes, un alemany trist, els uniformes, un futbolista alemany, les cuines sempre netes, els pentinats de la ultradreta, gent que el diumenge pensa en dilluns, les cases sempre endreçades, els e-mails, les agendes, les tirites, els kiwis, els pijames i els mitjons negres.
Passió, en canvi, és un guàrdia civil, pronunciant caballero: "Documentación, caballero. Gracias, caballero. Circule, caballero.". Passió és la meva iaia fumant a la cara del doctor, després de dir-li que té crostes als pulmons. Passió és la meva germana proposant el vuitè Escape Room al grup de Family. Passió soc jo contestant: NO. Passió és el fotògraf d'en Messi cada cop que es posa un peto. Passió és el que sent Trump per les armes, i viceversa. Passió és el guionista de The Walking Dead escrivint la 12a temporada, pensant que algú encara mira la sèrie. Passió és el que senten els guiris pel càncer de pell, els balcons i Magaluf (en aquest ordre). Passió és el Marc Giró a la tele, a la ràdio, o és igual, en Marc Giró a la peixateria. Passió soc jo quan veig un teclat. Passió soc jo en un cotxe entelat, al seient del darrere, un juliol de fa molts anys. Passió és quan vaig pensar: "Hem fet un Titanic". Passió va ser ell dient-ho en veu alta. La passió és el més semblant a l'obsessió. El sentiment més malaltís, trastocat i desbocat. La síndrome d'abstinència més dura. Però, planyo a qui no l'hagi sentida mai. De veritat, quina llàstima, els que mai heu sentit com s’atura el temps. Com pesa. La densitat de l’espera. I de sobte, et travessen totes les emocions, pujades al Dragon Khan de l’adrenalina. Una explosió d’alguna cosa, com quan et tires al mar per Cap d’Any, i surts fent sorolls estranys perquè tens molt fred, però alhora, hòstia puta, que bé m’he quedat. Prefereixo admetre que em puc tornar boja per alguna cosa o persona, abans de tenir kèfir a les venes. Sense ànim d'ofendre a ningú, però les persones sense passió, sou el més semblant a un iogurt natural, sense sucre, mel o melmelada. En resum, immenjables.
Comments