➤ Vaig entrar dins d'aquell laberint i vaig tirar la clau, pensava que no voldria escapar-ne mai
Georgina Cordobés Riera
L'atzar fa i desfà a la vida de tothom. L'atzar i l'amor segueixen les seves pròpies regles lluny de l'explicació racional, d'un ordre cronològic dels fets, d'una relació causa-efecte. L'atzar i l'amor fan que dos més dos sumin quatre només si parlem de matemàtiques. L'atzamor (he decidit abreviar) és el que va fer que perdés l'últim bus i no pogués arribar al concert el que havia d'assistir, al qual havia comprat l'entrada feia tres mesos. A quatre carrers d'on em trobava jo, un noi d'uns vint-i-llargs i una barba d'una setmana es quedava sense sortir a sopar perquè els seus dos companys de feina li havien trucat des del lavabo anul·lats per una gastroenteritis. Tot aquest entramat de desgràcies inconnexes i imprevisibles van acabar sent una casualitat. Els dos vam buscar el pla B en la mateixa persona. Ens vam conèixer per casualitat. Ell va esdevenir el típic cas d'amic d'una amiga, al mateix temps, ell devia explicar que jo era una amiga de la seva amiga.
Em vaig enamorar un juliol. A l'estiu tot és més. A l'estiu tot és més viu, més intens, més frenètic. Tot el que el diferenciava de la resta, l'acostava a mi. Les casualitats sense importància es magnificaven i eren raons de pes per compartir tota una vida al seu costat. Accions que fèiem els dos sense cap propòsit com llepar-nos el dit i escurar les molles de pa de damunt les estovalles, dormir amb mitjons i encabir els baixos del pijama per dins, i doblegar la cantonada superior d'un llibre quan alguna frase ens havia fascinat de veritat. Ens acostàvem tant a la perfecció que vaig arribar a pensar que ho érem. Em vaig enamorar sense adonar-me'n (és com ho fa tothom). Res estava sota el meu control. Vaig viure de puntetes, seria capaç d'afirmar que vaig arribar a volar. No hi havia marxa enrere. Vaig entrar dins d'aquell laberint i vaig tirar la clau, pensava que no voldria escapar-ne mai.
Després de molts anys vivint en aquell juliol, es va acabar. Que juliol acabés era impensable. Desconcertada, no sabia ben bé què havia passat, què havia fallat. No havíem fallat. Les persones canvien, a vegades, i les parelles també. Imagino que és un tema de sincronització, si s'evoluciona al mateix temps i en la mateixa direcció es travessen els mesos de l'any, un rere l'altre. Podria semblar insultant simplificar-ho tant, però les coses són així de senzilles, som nosaltres que ens entestem a fer-les complicades. No tinc les mateixes aficions que el primer juliol, ni les mateixes aspiracions, ni les mateixes pors. Ell tampoc. Mai sabré si és ell que va canviar o va canviar la meva manera de mirar-lo.
Sigui com sigui, no es pot retreure a qui un dia vas estimar que avui sigui diferent. Pel·lícules carregades —infectades, afegiria— de mites de l'amor romàntic ens han fet creure que l'amor i l'odi són els extrems d'una mateixa línia. Segons les pel·lícules de chico conoce a chica, l'amor és el que ens fa sentir vius i per mantenir-nos en vida hem de lluitar per amor. Es lluita en una guerra, no en l'amor. Al final de la pel·lícula, la història de dos s'acaba i res té sentit. Com més amunt estàs, de més amunt caus. La caiguda és abismal i et fas tant de mal que necessites un culpable. L'amor es capgira i sembla odi. Però, tot aquest odi és l'amor que un dia vam sentir. Podria escriure que l'odi és amor del revés, però seria mentida. L'amor únicament és amor. Una història de dos pot tenir final, l'amor no. Ens estimarem d'una altra manera perquè no es pot odiar a qui un dia vas estimar.
Comments