➤ Vull ser cada dia algú diferent, ni millor ni pitjor
Georgina Cordobés Riera
Últimament hem agafat per costum trobar-nos tots al bar de la plaça, els divendres al vespre i prendre una cervesa. Hi ha qui li diu fer la birra del divendres i uns altres, els que van d'enrotllats, fer un afterwork. Jo soc del primer grup, de les que queden per fer la birra. No fallo, la cervesa del divendres —que acaben sent unes quantes més— posa fi a una setmana d'alarmes a dos quarts de set del matí, correus que no he enviat a temps i classes de zumba que pago, però que no vaig mai.
És el moment en què tots aprofitem per desfogar, així en termes generals. Ens queixem d'alguna crisi econòmica, de les fruites i verdures embolicades en plàstic i dels retards de la Renfe. Ens fa sentir millor. Es crea aquesta sensació de refugi de quan estàs amb els teus. A mesura que augmenten els litres de cervesa ingerits, les converses se sobreposen les unes amb les altres. És una escena heterogènia, les galtes vermelles i els ulls de tita desentonen amb la formalitat de les que treballen al sector financer. A alguns se'ls entrebanca la llengua i d'altres riuen com si a la terrassa del bar no hi hagués ningú més que els pogués escoltar. En Carles sempre acaba queixant-se de tots els tupperware que els seus fills tenen confiscats. Tota aquella formalitat que havíem fingit al principi es va dissipant, i al final, sempre s'acaba allà mateix, la feina. La cervesa del divendres és l'excusa perquè una colla de persones adultes puguem beure sense remordiments i insultar els nostres superiors sense cap mirament.
L'últim divendres em va semblar divertit preguntar: Què respondríeu a la pregunta què vols ser de gran, en aquest precís instant? Va ser una d'aquestes coses que semblen divertides només a un mateix. Una d'aquestes coses que sonen millor a la pròpia ment. Ningú va respondre. Alguns es van quedar absorts amb aquella mirada de qui es queda pensatiu, altres van començar a jugar amb el got per dissimular la incomoditat i un parell van haver de mossegar-se el llavi inferior per no plorar. Vaig tenir la sensació que tenia al costat tot de titelles a qui havia tallat els fils i estampat directament contra la realitat. La realitat era que s’havien allunyat de la felicitat, a mesura que s’havien fet grans. Que de joves havien fet pròpies les pors dels que llavors eren adults. Joves als que van fer creure que la vida està plena de rentadores que s'espatllen en el pitjor moment i que s’ha d’estalviar per l’endemà. Una generació que havia escoltat dia rere dia deixa't estar de ximpleries i estudia alguna cosa que tingui sortides, l'important és tenir feina.
Estava envoltada de gent, pràcticament èbria i desesperançada, i n’era la responsable. Vaig intentar treure importància a la gran pregunta. Vaig dir-los que jo de petita, també, somiava coses que de gran no he fet. I que ara ja soc massa gran, em dic. I més coses, però també havia begut més del compte, i no les recordo. Els meus amics i amigues m'escoltaven i s'inflaven de nou, remuntaven. Vaig encoratjar-me com un polític que sap que està arreplegant vots de sota les pedres. Vaig acabar aquell discurs amb una intensitat al nivell de la meva borratxera, dient amb una seguretat i un to de veu desmesurat que la clau és pensar què volem ser, no què hem de fer.
Si em pregunto què vull ser, és fàcil. Vull ser feliç, com tothom. Vull ser feliç i compartir aquesta felicitat. Vull perdre la noció del temps cada dia. Vull decidir les meves victòries i també els meus fracassos. Simplement vull ser. Vull ser més intel·ligent que ahir i aprendre més d'avui. Vull ser cada dia algú diferent, ni millor ni pitjor. Vull ser capaç de no abandonar mai la curiositat. Vull enamorar-me de qui jo esculli, no de qui m'esculli a mi. Vull ajudar a tota persona que estigui a les meves mans. Vull sentir la por, però no tenir-ne. Vull sentir-me infinita. Vull ser capaç de morir amb absoluta tranquil·litat. Vull ser tot allò que vulgui ser.
Commenti