Serà imbècil

➤ No vull semblar una feminazi d’aquestes

Georgina Cordobés Riera

—Handbol? Ah, sí? I per què no tennis?

—No ho sé, mai m'he fixat en el tennis. Vull dir, sé que existeix, però mai he jugat a tennis...

—Ja, però el tennis és més fi, no?

Vaig somriure. És el que faig davant les situacions incòmodes. En escena somric i quan arribo a casa se m'acudeix una resposta sarcàstica boníssima. Jugo a handbol perquè m'agrada. Seré imbècil, m'ha faltat disculpar-me per no jugar a tennis. Jugo a handbol perquè m'agrada i punt. Serà imbècil. Encara no ens han servit el primer plat i ja he hagut de somriure a un comentari molt desafortunat.

Imagino que hauria de jugar a tennis perquè vestiria una faldilleta i una visera amb les que també podria protagonitzar una fantasia sexual. Serà imbècil. El molt pesat fa una hora que em parla del CrossFit, i jo no li he dit res. Resulta que ell pot fer i desfer lliurement, en canvi, jo haig d'escollir aquell esport que mantingui el meu cos esvelt i femení, i que a més, a ell li sembli suficientment fi i estètic.

—Pots portar dues copes de vi?

—No, per mi cervesa, si us plau.

—Dona, el sushi és peix, i amb el peix és millor un vinet. Porta'ns dues copes de vi blanc.

M'acaba d'explicar que el sushi és peix o ho he somiat? Ara resulta que ni handbol ni cervesa. Torno a somriure, aquest cop a la cambrera. M'ha fet un contacte visual d'aquests que es parlen entre ells. En fi, Natàlia si no li dones massa conversa, això ho enllestim en una horeta. Les estratègies a seguir són les següents: menjar-se el sushi de dos en dos, res de postres, beure's el cafè d'un glop i cap a casa, la teva, evidentment, res de sexe.

—Què has fet aquest cap de setmana?

—Ahir vaig passar la tarda amb l'equip, teníem partit. Vam guanyar.

—Que bé, enhorabona! Se't fotrà una esquena que semblaràs un armari, a aquest ritme, eh!?

Potser en aquest armari hi podrà guardar el cervell que no utilitza. Serà imbècil. Li haig de dir, li haig de dir que s’està passant. Va sí, li dic. Bé, potser m'espero una mica. Si li dic ara potser es queda una mica tallat i tot just acabem de seure a taula. Sí, millor espero als cafès. Dir-li ara seria molt inoportú. De fet, em fa una mica de vergonya. No vull semblar una feminazi d'aquestes que s'ofenen per tot. Hauria de buscar les paraules adients per no semblar enfadada. Tampoc m'agradaria semblar agressiva. Quina vergonya. Potser després, de camí cap a casa li deixo caure.

—Tot bé? Fa estona que estàs callada

—Eh!? Sí, tot bé. Tot bé.

Potser és millor així. Segurament no ho fa amb mala intenció. Demà a l'entrenament em desfogo amb les noies. Segur que es fan un fart de riure quan els hi digui que ens hem de passar al tennis. També els hi explicaré que el sushi es fa amb peix, potser tampoc ho saben.

—Què et sembla el vi? És bo, eh!?

—Sí, molt...

Serà imbècil. Jo preocupada per no incomodar la situació i ell no és ni conscient que estic bevent vi perquè ell ho ha decidit. Perquè ell ha decidit el que ell vol, el que ell desitja i ho ha fet extens a mi. El pitjor de tot és que no ho fa amb mala intenció, per això, abans hauria d'adonar-se'n. Però, això no et fa menys culpable, Ignasi. Això, només demostra com els homes us apropieu de l'espai i les persones. Demostra com tu has escollit, decidit i jutjat sense remordiments i jo he callat i somrigut per no ofendre't. Ha d'estar bé això d'anar pel món com si fos teu, com si tot et pertanyés inclús les decisions alienes. D'acord, Ignasi, jugarem al teu joc. Ja he pillat quines són les normes, quin és el món on vius. Aquest món en el que ets Déu tot poderós i tot ho saps i tot ho pots jutjar. Sempre per fer el bé als altres, evidentment. Com tots sabem, l'home —només l'home— és bo per naturalesa.

—Et queda molt bé aquesta camisa, Ignasi.

—Gràcies! La vaig comprar fa poc, em va costar una pasta, però ara m'ho puc permetre, em van bé les coses.

Vaja, primer error. La resposta correcta era: "Gràcies, tu també estàs molt guapa". Seguim.

—Ah, sí? A què et dediques?

—Soc advocat, ja saps, llargues jornades i molta responsabilitat. Però, no em puc queixar, m'agrada.

Jo estic acabant Biologia, potser quan es tregui el seu propi penis de la boca, m'ho pregunta. No vull jugar més. Fa anys que jugo a seure, callar i somriure, amb els mateixos imbècils. Si no puc guanyar, no vull jugar.

—Bé, Ignasi, jo me'n vaig.

—Com? Però si encara falten les postres.

—No vull postres. Vull una cervesa.