Som-hi!

➤ Canviar el núvol de lloc.

Georgina Cordobés Riera

—Doncs, ja tinc ganes de castanyes, moniatos i diumenges de peli i manta.

—Ai, sí. I de dormir sota la funda nòrdica.

—Ties, què dieu? A mi encara em queden símptomes de la depressió postvacacional per superar.

Em vaig ofendre moltíssim. A les meves companyes d'estudi, les envoltava un optimisme —farsant— propi d'un anunci d'Ausònia. Me les imaginava en un plató ple de tampons i compreses: una pedalant una bicicleta de muntanya, la Cris cavalcant un cavall de curses i l'altra sobre un toro mecànic. Les tres somrient excessivament a càmera: "Ni lo notas, ni lo notan. La depresión postvacacional." Fingir que l'arribada de les alarmes a quarts de set els venia de gust, és anormal.

—Ara que has dit depressió, la meva germana n'arrossega una...

—L'Alba? Postvacacional o normal?—Vaig voler puntualitzar.

—De les normals. Ho he provat tot. Li he dit infinites vegades: Alba, surt, distreu-te. Però, res. Fins i tot, li vaig regalar un llibre d'autoajuda.

Personalment, els llibres d'autoajuda em fan bola. Quan m'he sentit decaiguda, l'últim que he desitjat ha estat llegir frases reconfortants tretes d'un estat de Facebook: "L'únic límit, ets tu mateix!" o "Si alguna cosa no t'agrada, canvia-la!". La tendència actual de si estàs trist, deixa d'estar-ho, em provoca urticària. I sí, evidentment, només un mateix pot resoldre els maldecaps del propi cap. Però, també podríem donar-nos un parell de setmanes l'any per vestir-nos amb un xandall color gris tacat de gelat de xocolata. L'últim que necessita l'Alba és la pressió de la seva germana. A l'Alba la segueix un núvol de tristesa allà on va. I ja, ho intenta ja, canviar el núvol de lloc, però no hi ha manera. Llegir i sentir que si vol, pot!, només la farà sentir culpable per no aconseguir-ho.

—Potser necessita més temps, no?

—Explica-li a la directora de l'escola. Començar el curs amb una mestra de baixa és una putada.

—Si l'Alba s'hagués trencat una cama, trobaries necessària la baixa laboral. Doncs, és com si portés el cap embenat.

Aquesta metàfora em va fer pensar en els dies que vaig estar immòbil, estirada en un llit. Vaig menjar sostre set dies. Tenir insomni set nits. Ganes de plorar cada hora. Dolor el pit per no plorar cada minut. El llit estava a tocar de la finestra. Les finestres dels hospitals no es poden obrir. No m'hauria tirat, crec. Estava coquetejant només. Cada matí, unes mans diferents em treien el pijama i m'humitejaven el cos amb una esponja. Mai, una dutxa diària m’havia fet sentir tant fàstic. El vuitè dia, una infermera va aparcar una cadira de rodes als peus del llit.

—Mama, tinc un pla.

La mare em va mirar desafiant, com una delinqüent, sincronitzant rellotges amb la seva còmplice.

—Prova si la cadira de rodes entra al lavabo.

—Entra.

—Mama, atenta. El pla és: dutxar-me amb la cadira de rodes. No vull que ningú més em toqui.

—Som-hi!

"Som-hi!", és el que heu de dir sempre (sempre!) que algú en un moment de vulnerabilitat us demani qualsevol cosa (qualsevol cosa!). Va ser la millor dutxa de la meva vida. M'he dutxat en hotels de cinc estrelles i m'he sucat en banyeres acompanyades de sexe molt acceptable. Malgrat això, aquella va ser la millor dutxa de la meva vida —i l'única sobre rodes—. A algú que no té forces de res, se li freguen els plats i se li estén una rentadora. Deixeu-vos estar de rams de flors i bombons, ja ho he dit que no vivim en un anunci d'Ausònia. Els regals i les targetes de gatets, pel dia del seu aniversari.

Vaig decidir visitar l'Alba. Vaig pensar-ho molt, no la volia envair. Li vaig trucar abans i va acceptar. Em va obrir la porta, amb el xandall gris a conjunt amb els seus ànims i unes bosses sota els ulls plenes de res. La tristor et fa sentir buida, desolada, deshabitada. De fons, es veien un parell de plats esperant a ser fregats. La desesperació se li havia menjat la gana, suposo.

—Què necessites?

—Res.—Parpellejava, intentant reprimir les llàgrimes.

—Vols plorar, Alba.

—Ho sento.—Es disculpava mentre s'eixugava les llàgrimes amb la màniga del jersei, sentint-se culpable.

—Plora, tranquil·la.

L'Alba plorava, buidant-se de dolor. Supurava tota la tristesa que el núvol li havia plogut a sobre el llarg d'aquests dies. No li vaig dir res més. Li acariciava l'esquena amb moviments delicats, amunt i avall. Vaig enfonsar els dits en els seus cabells i li vaig fer un petó a l'espatlla.

—Pensaràs que estic sonada, però aquests dies, només em tranquil·litza un pensament.

—Quin?

—Agafar tots els plats de la cuina, marxar a un lloc perdut de la muntanya i fer-los explotar contra una roca.

—Som-hi!