Sota seu

➤ Li creixia la masculinitat entre les cames

Pensava que mai em passaria res semblant. Sempre he pensat que soc una tia de caràcter fort, d'aquest que neix als ovaris. Mira que ho havia sentit, que pot passar a qualsevol, però a qualsevol no era a mi. Qualsevol sempre és qualsevol-altre. No sé com explicar-ho. La meva ment corrompuda em repeteix tots els diàlegs passats, que ja no puc respondre: Lara, quan tens al banc? Tres mil euros. Fes-me un ingrés de mil cinc-cents. D'acord, la setmana que ve te'l faig. Manteníem aquest tipus de conversa asseguts al mateix sofà, però no a la mateixa posició, l'Arnau cobrava tres vegades més que jo. Ell feia créixer un deute, al que jo mai podia posar fi. Em sentia malament, per no arribar al cim d'aquell sofà en què ell em mirava des de dalt i em deia que deixés de somicar i comencés a escalar. Tot això alimentava la meva ment. Dins del meu cap, apareixia una habitació plena de focus enlluernadors i jo enmig em deia a mi mateixa: Si, és clar, Lara li has de fer la transferència. Prou paciència té. Que t'hagis quedat a l'atur no és culpa seva. No li puc demanar més, paga gran part del lloguer i despeses vàries. Prou que fa.

—De veritat, tia? Li feies transfes?

—Sí, Judit, ho feia.

—Tia, era la teva pasta! El teu atur! És que ni de broma, li dono el meu sou a l'Àlex!

No trauré forces que no tinc per explicar-te una cosa que ni jo mateixa sé ben bé com va passar. M'ho vaig trobar. M’hi vaig trobar. Em vaig veure atrapada. Aquella habitació —imaginària— plena de fosforescents encegadors, m'atrapava. Em vaig convertir en una gran estratega: Les següents vegades que l'Arnau em preguntava quants diners tenia al banc, li deia menys del que tenia. Em vestia amb la roba de l'Arnau, per no gastar, per no comprar-me'n. Em convencia que m'agradava el seu estil, que érem una parella superenrotllada que compartia outfits. Quan volia evitar discussions agafava monedes del pot de les monedes i comprava qualsevol cosa fàcil per dinar. Però, sobreviure, no és viure. Una rata que aconsegueix escapar d'un laberint indesxifrable, per molt enlluernadores que siguin les seves estratègies, continua sent una rata.

Cada samarreta de l'Arnau m'allunyava de mi, els meus principis i els meus ovaris carregats de caràcter. Em vaig allunyar de mi. Vaig viure fora de mi. Escapolir-me com una rata no em feia sentir intel·ligent, em reafirmava que vivia atrapada. Viure fora de mi, em feia sentir desubicada. Vivia desorientada en el sentit més físic de la paraula, no és cap metàfora. Això em feia plorar. Hi havia dies que els passava plorant. Aquests dies l'Arnau deia coses com n'estic tip de la teva inestabilitat emocional, hauries de sobreposar-te als problemes, no et saps adaptar als canvis. Tot seguit, jo entrava dins l'habitació del meu cap, encenia tots els focus i em repetia que era una desagraïda. Una nena petita i malcriada que no valorava tot el que l'Arnau feia per a mi. Això és el que passa quan algú et fa creure que li deus tot. No penseu que ara em sento gaire més lliure. Ara em sento imbècil, sense estalvis, al sofà-llit de casa els meus pares i vestida amb la roba de la meva germana. Incapaç de controlar la ment que em fa reviure una a una les converses passades: Arnau, necessito diners, per anar a comprar demà. Et vaig donar cinquanta euros fa dues setmanes. Vaig anar a comprar fa dues setmanes, ja no queda verdura ni fruita, també s'hauria de comprar ous i iogurts. Podem demanar un duplicat de la targeta, així no cal que te'ls demani. No, Lara, no cal el duplicat. M'ho demanes i jo et dono els diners. Demà abans de marxar a treballar te'ls deixo damunt la taula, amb trenta euros faràs? Suposo que sí.

—Bueno, ja se sap. Hi ha gent garrepa, tia.

L'Arnau no era avariciós. Vestia les millors marques, tenia un bon cotxe i no escatimava en res. I en tot cas, ser garrepa és anar a fer una cervesa i esperar que pagui l'altre o portar tuppers a un bufet lliure. Demanar diners és humiliant. Transferir els meus diners a un compte bancari al qual jo no puc accedir, és submissió i control.

—Encara que pensant-ho bé, l'Arnau no és garrepa.

—No, no ho és.—Sembla que ho comença a entendre.

—A nosaltres ens va convidar a dinar, aquella vegada que vam anar a la Costa Brava! Ho recordes? Va pagar-ho tot! I mira que vam insistir que no ho fes. L'Àlex encara es posa les mans al cap quan ho recordem!

Falsa alarma: No ha entès res. Sí, Judit, ho sé. Però, no va ser per generositat. Va ser per pura ostentació. Per demostrar i ensenyar el seu poder adquisitiu. Passar-vos-el per la cara. Pagar-vos a vosaltres un arròs negre i negar-me a mi accedir al compte bancari, li feia sentir el mateix. Poder, domini. Li creixia la masculinitat entre les cames.

—No sé, tia. Al final no us vau entendre, coses que passen.

—No, Judit! Ja estic cansada de tantes justificacions. No són coses que passen!

Tant de bo, entenguessis el que estàs fent Judit. M'estàs posant enmig de l'habitació plena de focus de la que tant m'ha costat sortir. Emborratxar-te i escriure un Whatsapp al teu ex, són coses que passen. Ofegar-te i estossegar com si s'anés a acabar el món mentre beus llet amb Cola-Cao, són coses que passen. Entrebancar-te amb un esglaó fantasma, són coses que passen. Humiliar, controlar i sotmetre es pot evitar, no és una cosa fortuïta.

—Bueno, Lara, no et posis així. És que no sé què dir-te.

—No m'has de dir res, Judit, només ho has d'entendre. El que hauries de jutjar és que ell controlés els meus diners, en lloc de preguntar-te perquè jo els hi donava.

—Ja...

—Doncs, això. Pago els cafès i tirem cap al cine, que encara farem tard.

—No, no pago jo. Que tu vas malament de peles, tia.

—No, pago jo. No vull fer-te llàstima. Només necessito reafirmar que no va ser culpa meva, que no soc estúpida i que tinc un...

—Un caràcter que et neix als ovaris. Sí, amiga, el tens.

No és fàcil explicar-ho, per això la Judit no ho comprenia. Per confessar qualsevol cosa, abans necessito entendre-la. No sé ni quan ni com exactament, però un dia vaig sentir por de veure'm sempre més vestida amb les samarretes d'algú altre. Por de viure sota l'Arnau, en lloc del seu costat. Vaig rebentar totes les bombetes de l'habitació del meu cap i en vaig sortir. No era jo qui havia d'estar al centre d'aquella habitació. A la societat capitalista on vivim, no tenir llibertat econòmica és no tenir llibertat. Qui exerceix violència econòmica, exerceix violència psicològica.