➤ Perdia la respiració i em tornaven les ganes de viure
Georgina Cordobés Riera
En un moment complicat de la meva vida, vaig decidir visitar la psicòloga. Hi ha a qui li costa fer el pas, jo no hi vaig donar gaires voltes. Va ser una decisió pragmàtica, si hagués tingut polls, hauria anat a la farmàcia. Una de les converses que recordo és la següent: Què és el primer que penses cada matí? Què vols dir? Quan sona l'alarma, al matí, en què penses? Em repeteixo que en algun moment arribaran les set de la tarda. El vespre era el millor moment del dia, la resta d‘hores m’esforçava a somriure, quan sabia que algú em mirava. Ha passat molt temps d'aquells temps, per sort. Tot i així, encara recordo tres dies concrets. La banyera número 1:
—Torna-ho a explicar, Georgina. Tornar a explicar allò del mosquit.
—Doncs, quan la Berta era més petita tenia molta por als mosquits i quan se li acostava un, posava morros d'enfadada, arrufava el front i per espantar-lo, cridava: Feste'n fitxo!
A la Berta li feien por els mosquits i la pronunciació de la v i b. Vaig repetir aquesta anècdota tantes vegades, que ja no em feia gràcia. Cada cop que l'havia de repetir, arrencava desganada, com si estigués recitant l’abecedari. Un cop acabava d'explicar l‘anècdota, elles reien. Llavors, em tornava a fer gràcia.
—Per què no hi era jo? Quan la Berta feia això, on era jo? Al col·le?
—No, Mar. Tu encara no havies nascut.
—Ah, llavors encara estava al món dels micos.
—Què dius, Mar, dels micos?
—La Mar és una mona? Que diver! Jo em demano ser un dofí.
—No, Berta, ningú és una mona. Mar, què dius dels micos?
—Abans de néixer estem al món dels micos i després, quan la mama vol, anem a la seva panxa.
Vaig deduir que, la Mar, havia escoltat a algun lloc que els humans descendim dels simis. Però com a bona criatura, s'ho havia pres al peu de la lletra. Els infants són molt literals. No vaig desmentir la Mar. Qui soc jo per dir-li on residia abans de néixer?
—Jo vinc del món dels dofins, Georgina, t'ho juro.
—D'acord, Berta, si tu ho tens clar. Però posa't el pijama, si us plau, que agafaràs una pulmonia.
D'una cosa saltàvem a l'altra, del feste'n fitxo, passàvem a parlar de la sala d'espera dels micos. I a mi, això em feia sortir del meu món per entrar al seu. Per aquest motiu, les set de la tarda era el millor moment del dia. Una de les coses que feia en aquells temps, era menjar aliments caducats o en mal estat, perquè em fessin mal a propòsit. Em trobava malament la major part del temps i vaig guanyar molt pes de seguida. Em dutxava amb la llum apagada. Tocar-me era sens dubte la cosa més repugnant que havia de fer cada matí. Una mà em resseguia el cos com si fos un laberint del qual coneixia la sortida: començava a una axil·la, saltava a l'altra passant pels pits, baixava pel melic, i així fins als peus. Les dutxes eren molt diferents de les banyeres. I aquí, ve la banyera número 2:
—Saps què, Georgina? La setmana que ve hem de portar fotos de la persona que admirem i explicar-ho a tota la classe.
—Ah, si?
—Sí. Hem de descobrir informació que només sap un fan: el dia del seu aniversari, on va néixer, el seu plat preferit, els seus hobbies…
—Ho endevino! Tu has triat la Hannah Montana!
—Primer he pensat en la Hannah Montana. Però, al final…
—Mar, deixa de mossegar l'esponja, xata. Què em deies, Berta?
—Que t’he triat a tu.
—Què vols dir?
—T'he triat a tu. La Hannah Montana no la conec i ella només canta, tu fas més coses.
Davant seu no, però després vaig plorar com una magdalena premenstrual. Les paraules de la Berta em van entrar com un antidepressiu baixant per l'esòfag i desfent-se a la boca de l'estómac. De banyera en banyera vaig escapar d'una depressió que estava guanyant la partida. Dues rivals difícils de tombar aquest parell. Em miràvem amb admiració i vulnerabilitat, que és com et mira algú que t'estima. Em vaig tornar addicte a aquelles carones petites que em necessitaven i a la vegada em deien: Jo sola, jo puc, jo en sé. I tot seguit, tombaven mitja ampolla de gel a l'esponja, els relliscava l'ampolla de les mans que queia fora de la banyera i em deixaven els pantalons xops. Haig de dir que, alguns vespres estiraven la meva paciència a límits que no existeixen dins d'aquesta galàxia. D'altres, em feien riure tant que perdia la respiració i em tornaven les ganes de viure. I ara, arribem a la banyera número 3:
—Berta, va treu-te la roba, que és tard.
—Au!
—Au, no! Fa hores que et remenes la boca, es veia a venir.
—És que volia posar la dent sota el coixí avui!
—Bueno, Berta, és molt tard avui, eh!? Potser la fada de les dents no ha tingut temps de comprar el regal, eh!? O potser avui ja té l'agenda plena...
—Georgina, no t'enteres de res, la fada de les dents és màgica, no ha de comprar regals.
—Tens raó.
—Em surt sang Georgina! Em surt sang de la boca!
—És normal, Berta, això és la geniva.
—Què és la gevina?
—Geniva, Mar.
—Gevina.
—No, ge-ni-va.
—Vale, ge-vi-na.
Ho vaig deixar estar perquè vaig veure que no arribaríem enlloc. Vaig sospesar la possibilitat que la Mar fos dislèxica, però només tenia el lapsus amb la paraula geniva, així que no vaig preocupar-me. De la mateixa manera que no em va preocupar que pensés que venia del país dels micos. Des de la seva altura, la Mar tenia la seva perspectiva, el seu angle del món. La Berta, també. Les meves germanes em van ensenyar que la veritat no és tan important, cadascú té la seva. Em vaig adonar que la realitat depèn dels ulls de qui mira i vaig començar a mirar-me diferent. Vaig decidir creure que les banyeres eren més vitals que les dutxes.
Comments