Una piga damunt la taula

➤ Trepitjar el seu jardí, regar la seva flor i no sé quants eufemismes més

Georgina Cordobés Riera

A casa no es mira la televisió durant els àpats. La mare i jo deixem els mòbils aparcats al rebedor, i si és possible, en silenci. La Noa encara no en té, és massa petita. Els dinars i els sopars són sagrats, sobretot, els sopars. Al vespre, la petita para taula, mentre nosaltres cuinem. Ens movem coordinades, com si minuts abans haguéssim sincronitzat rellotges. Quan tot està a punt, seiem les unes davant les altres.

Ahir al vespre, mentre sopàvem el menjar preferit de la Noa: sopa de galets i croquetes, recordàvem la piga grossa i simètricament rodona que el pare tenia a la galta dreta. Vaig confessar que, anys enrere em feia por veure el pare afaitar-se perquè em preocupava que s'arranqués la piga i morís dessagnat. De petita ja era exagerada i sàdica a parts iguals. La Noa va apoderar-se de la conversa i va convidar al públic (a la mare i a mi) a ensenyar la piga més petita que ens havíem descobert mai. Jo vaig ensenyar una que tinc al canell. Després vam buscar-nos la més gran. Finalment, la Noa va demanar que ensenyéssim la piga que teníem més amagada, aquella que ningú podia veure a simple vista. La mare i jo ens vam quedar pensatives. La petita, en veure que no reaccionàvem, es va posar de peus a la cadira, es va baixar els pantalons del pijama i amb l'ajuda dels dits ens va ensenyar una piga que té a la vulva. La mare va esclatar a riure i va dir:

—Ai, Noa, quan siguis més gran, quines bromes et faran al llit...

A mi també em van saltar les llàgrimes de tant riure. La broma de la mare va ser la cirereta a la gran escena: tres plats de sopa, dotze croquetes i una vulva, tot damunt la taula. La Noa ens mirava desconcertada. Ella estava damunt la cadira ensenyant-nos una piga, de la mateixa manera que jo havia ensenyat la que tenia al canell. Potser no hauríem d'haver rigut. Potser hauríem d'haver fet com si res. Al final, ella també va riure, no sé fins a quin punt per l'efecte mirall.

No em sorprenia que la Noa sabés de l'existència d'aquella taca marronosa, tot i tenir només sis anys. De petites la mare ens havia regalat un mirall a cada una, perquè descobríssim cada racó del nostre cos. La mare pertanyia a la generació de dones que havien viscut en l'anonimat vaginal. Les que havien d'ignorar la curiositat i actuar com si no tinguessin res entre les cames. Les que no podien mirar-se i molt menys tocar-se. Si es remenava gaire, era una ordinària. Si ho feien els altres, una qualsevol. Havien d'esperar la persona adequada, i llavors, convidar-la a trepitjar el seu jardí, regar la seva flor i no sé quants eufemismes més que em semblen excessivament gràfics.

La mare sempre diu que la Noa i jo hem fet una cosa que ella ja no podrà fer mai: Ser la primera a veure's la intimitat. En el seu cas, va ser la persona adequada. La mare se sentia fora de lloc quan es despullava davant algú altre, com quan et conviden a una festa a la qual no coneixes a ningú. Encara que en aquest cas, la desconeguda era ella. Se sentia incòmoda amb ella mateixa, en el precís instant en què algú altre entrava dins seu. Em repetia que això no havia de ser així. Insistia en el fet que no hi ha persona més adequada que una mateixa per veure's a una mateixa.

La Noa i jo vam conèixer-nos de dalt a baix resseguint-nos la pell davant un mirall. Només algú que sent estima cap al propi cos, pot exigir respecte cap a ell. La Noa, amb tan sols sis anys, coneix on són cada una de les seves pigues, amb tanta exactitud, que les podria unir en un dibuix. La Noa sap que el seu cos és casa seva i sempre podrà demanar a l’altre que es tregui les sabates abans d'entrar-hi. És el seu terreny, el seu domini. Per això va poder ensenyar la seva piga més amagada, sense por ni vergonya, i continuar menjant croquetes.