➤ Hi ha persones decidint qui mereix morir
Georgina Cordobés Riera
Fa dies que em faig la mateixa pregunta. Fa dies, vull dir, des que els mitjans de comunicació retransmeten la guerra a Ucraïna. Acabo de veure, al Telenotícies, una bomba caure cel avall, fins a un edifici i l'explosió de llum taronja de després. Una vegada més em pregunto com pot dormir, Putin, a les nits. Me l'imagino a les onze de la nit amb un pijama de quadres, mirant una infusió que dona voltes dins del microones. Encara que amb el poder que té Putin, segurament, té qui li escalfa la infusió, li posa una cullerada de mel i li posa a la boca perquè se l'empassi. Perquè d'això va tot plegat, de poder.
—Què et passa?
—Estan matant persones.—M'eixugo una llàgrima que regalima galta avall.
—Es veia a venir, carinyo. Ara, els mitjans de comunicació se n'han fet ressò, però fa anys que existeix aquest conflicte polític.
Fa anys que existeixen conflictes de tota mena. I això, no hauria de suposar cap problema. Els conflictes es resolen. Bombardejar persones no és una possible solució a cap problema, és una demostració –psicòpata– de poder. El meu cap no para de repetir-me, que en aquest edifici potser hi ha persones. Potser no, potser totes les persones d'aquest edifici, precisament, són les que ja són a Polònia. O potser no, potser alguna persona ha mort sota aquesta bomba. Els periodistes parlen de civils que és més professional, però són persones amb les seves famílies, feines, aficions i manies. Ara, imagino, que només tenen por.
—El més bèstia de tot plegat, és que està passant aquí al costat, eh!?
Hagués pogut plorar per aquest comentari, també. M'atreviria a dir que m'han sorprès més la quantitat de comentaris racistes que circulen últimament als mitjans de comunicació, que la psicopatia de Putin. Un dels comentaris que per desgràcia he escoltat, és el d'un home que, textualment, diu que l'important és que, aquesta vegada, els que defugen d'una guerra són nens rossos d'ulls blaus, en lloc de nens que estem acostumats a veure patir a la televisió. Trobo rellevant la paraula important perquè, evidentment, això no és l'important. Aquest home, que és més racista del que creu, també s'assembla més a Putin del que s'imagina. Ell, igual que Putin, ha jerarquitzat les persones i ha decidit quines mereixen viure dignament i quines no. Un les bombardeja directament, i l'altre justifica que hi ha vides de primera i vides de segona. La seva, és una vida premium: home, blanc, europeu, de classe mitjana, i segurament, heterosexual. Ell va fer molts esforços per néixer a Europa i gaudir de tots aquests privilegis, no com la resta que hem nascut on ens van parir.
—T'imagines haver de pujar al cotxe i fugir sense mirar enrere?
—No, no m'ho imagino. On aniríem, tu i jo?
—No ho sé, fins ara quan pujo al cotxe, tinc un destí. Sé on vaig, no sé si m'explico.
—Sí. Jo també, l'agafo per anar a treballar o quan fem plans tu i jo al finde.
—Fugir no es planeja, suposo. Fugint t'hi trobes.
Trobo que encara hi ha una cosa pitjor a fugir: demanar asil i que te'l deneguin. Refugiat hauria de ser qualsevol persona que necessita refugi, evidentment. I no és així. Fa temps que no és així, però ara s'ha fet més evident que mai. I aquí, arribem a l'important. El senyor racista (que estic esmentant més del que m'agradaria) justifica que hi ha persones, que degut al seu país d'origen, mereixen morir enmig del mar o ser víctimes d'una devolució en calent. Hi ha persones decidint qui mereix morir, en funció d’on va néixer. Entendre que totes les vides són de primera, és l’important.
Comments