➤ Niña que se fue cuida a esta mujer que aún no te ha olvidado
Georgina Cordobés Riera
Eren les quatre de la tarda, de fa dos dijous. La sala d'estar a les fosques, sobre la tauleta un cafè i a la pantalla Cinco Lobitos. La Laia Costa interpreta una mare acabada de néixer. La seva parella anteposa la feina a la paternitat, de manera que ella ha de renunciar als seus projectes i cuidar la criatura en solitud. A poc a poc, la protagonista entra en una espiral de xandalls i monyos mal recollits. La Laia Costa interpreta una maternitat real: una dona que s'asseu amb dolor perquè li han cosit la vagina, una dona que diu que sí, demà haurà enllestit l'informe. L'endemà coqueteja amb una depressió postpart perquè, evidentment, no va poder ni encendre l'ordinador. Cinco Lobitos em va confirmar el que sempre he temut: la renúncia que suposa la maternitat.
Vaig digerir la pel·lícula i vaig anar al concert de la Rigoberta Bandini. Al Palau Sant Jordi hi havia un munt de nens i nenes acompanyats de les seves mares. Criatures que van sentir la cantant dir-los que la niña no puede lavar, ni planchar, ni barrer, ni guisar, ni fregar, ni coser, ni bordar, ni tender porque tiene que bailar. Darrere nostre, hi seia una mare que no sé si tiene siempre caldo en la nevera, no la conec. Al final del concert va sacarse un pecho fuera per alimentar a la seva bebè. Sobre això de les tetes, gairebé trec un ull a la meva amiga. La vaig agafar desprevinguda: vaig fer sortir els pits a saltar i ballar a la cançó que no era. Els nervis. Em va anar bé, així quan va sonar Ay Mamá ja havia escalfat. Parlant de mares, trobo rellevant comentar l'aparició de Belén Barenys, ballarina, corista i cosina, de la cantant. No seria sorprenent si no fos perquè està embarassada (no domino el llenguatge per setmanes, però m'atreviria a dir que està entre molt embarassada i a punt de parir). Va trencar amb el prejudici (que potser només tinc jo. Perdó, tenia!) que les embarassades són éssers de vidre que estan a punt de trencar-se. Belén Barenys va ser l'exemple més bèstia de multitasking que he vist mai: cantar, ballar i engendrar. A mi se m'escapava el pipí només de veure-la.
Tot el que vaig veure i viure al concert de la Rigoberta Bandini va ser empoderador. Malgrat això, no em treia del cap el que hores abans m'ensenyava la Laia Costa a Cinco Lobitos. La societat està posant damunt la taula la necessitat de pares presents. Substituir persones que descarreguen un equip d'espermatozoides i es passen els divuit anys següents dient: "No ho sé, pregunta a ta mare". Les mares responen: "Al segon calaix" perquè les mares són responsables, atentes, ho tenen tot sota control, mil·limetrat i estudiat en detall. Soldats entrenats pel patriarcat. Per aquest motiu, les mares no són esbojarrades, una cabra boja, l'ànima de la festa. La cara divertida de la moneda és pels pares. Ells poden continuar regant el seu nen interior, jugar a la piscina de boles de la immaduresa i la irresponsabilitat. Poden fer brometes entre ells després de jugar a pàdel: "Antoni, tu una cervesa i prou, que si no la parenta s'emprenya". Tots riuen empatitzant amb l'Antoni, la pobre víctima, que a la mateixa motxilla on guarda la raqueta, transporta els ous immensos que té. Les mares són el poli malo i els pares el poli bueno. La mare et fa menjar la verdura els dimarts, el pare cuina la paella els diumenges. La mare va a la reunió amb la tutora, et porta al dentista i et repeteix quaranta vegades que et dutxis. El pare va al parc els dissabtes. Tots els dissabtes excepte el pont que se'n va de viatge amb els amics. En aquestes escapades testosteròniques fan broma de com els costarà fer-se perdonar amb la parenta per haver marxat tres dies. Només tres dies, eh!? Joder, la parenta! Antoni, l'última vegada que la teva dona es va fotre un gintònic va ser al concert de la Rigoberta Bandini acompanyada de les teves tres filles.
Una idea que s'explica de manera subtil a Cinco Lobitos és que ser mare, no implica deixar de ser filla. Paral·lelament, Rigoberta Bandini vestida amb un uniforme de col·legi de monges, cantava niña que se fue cuida a esta mujer que aún no te ha olvidado. Paula Ribó, una cantant d'èxit entrada a la trentena i mare d'una criatura, va omplir el Palau Sant Jordi vestida de manera infantil i innocent. Sempre havia vist la maternitat com l'encarregada de tapar els buits que deixa la paternitat, les mares fent la feina bruta que els pares no assumeixen. Sempre havia pensat que jo no volia ser mare, volia ser pare. Estic emocionada com una perra, y me he quedado componiendo articulillos sin parar perquè totes les dones que vaig veure actuar una tarda de dijous m'ho han deixat clar: no haig de renunciar a la diversió de la festa.
Opmerkingen