Vull ser Coronela

➤ La paciència és una virtut

Georgina Cordobés Riera

Després de les campanades, cadascú partia per la meitat una galeta de la fortuna. La llegíem en veu alta i reflexionàvem conjuntament (ja es fan aquests rituals per Cap d'Any, no?). Em va tocar a mi: "La paciència és una virtut". Les meves companyes de pis, es van mirar entre elles, van riure i van començar a trepitjar-se: "Fortíssim!", "Ni fet expressament, eh!?", "D'això parlàvem just l'altre dia!", i un llarguííííssim etcètera.

—Ties, per mi és un pal, ser tan impacient, eh!?

—I per què ho ets?—Va desafiar-me una de les convidades.

Com si fos tan fàcil deixar de ser les coses que no t'agraden. Si fos així, no em vestiria mig molla després de la dutxa perquè m'eixugaria com una persona amb dues mans funcionals. Gestionaria l'ansietat fent meditació en lloc de menjar cereals en plats de sopa. No seria una empanada i me n'adonaria quan un tio em tira la canya i follaria quatre vegades més del que ho faig ara, és a dir: simplement, follaria. No em tacaria de regla cada mes perquè tindria l'aplicació que tenen totes les dones en edat fèrtil, menys jo. La MenstruApp m'avisaria que estoy ovulando y tengo riesgo de quedarme embarazada (perquè la MenstruApp no sap que soc una empanada). Tot això, amb un fons de color rosa pastel i flors violetes, com si la regla fos un camp en plena primavera. Quan monstruo no soc una papallona que supura margarides. És clar que no em descarrego l'aplicació!

—No ho sé. A casa meva tothom és impacient.

—Tothom, tothom?

—Tothom, tothom! Les 73 persones.

—Uatla! Tia, sou de l'opus?

—No. De Barcelona, família materna. Córdoba, la paterna.

No va riure. Crec que no ho va entendre. També, pot ser que em fes gràcia només a mi.

—El teu pare és impacient?

—Ho era hasta per morir-se que ho va fer als 41; i ma germana, no es va esperar ni a complir-ne 4.

Tampoc va riure, aquesta vegada. El públic més difícil que he tingut mai. Crec que li vaig desmuntar la nit a la pobra. Intueixo que en arribar a casa (1) va omplir un plat de llet amb cereals o (2) va tallar-se les venes amb una destral. Qui em coneix sap que (1) filtro poc i (2) el sarcasme em treu del pou de la depressió. Són els meus traumes i faig el que vull amb ells. Només faltaria! Perdó, ja torno al tema de la impaciència. És que ara, en aquest precís instant, volia parlar-vos d'aquesta noia! No podia esperar! Em cremava la informació a les mans!

No crec que la impaciència sigui hereditària. Segurament, l'he apresa. A casa meva tot i qualsevol pot desaparèixer de la nit al dia, literalment. L'endemà. Cuinar a foc lent. A poc a poc i bona lletra. Consultar-ho amb el coixí. Per mi, són privilegis. I si demà morts? I si ho faig jo? I si més tard ja és tard? I si demà te'n vas a cuidar micos en perill d'extinció? La paciència és un risc. El temps em rellisca per la pell, com les gotes que no m'asseco després de la dutxa fins que s'evaporen (no us esperàveu aquesta cursilada, eh!? Jo tampoc). La impaciència em neix del temps que se m'escapa. Com moltes altres coses. Dies. Projectes. Persones. Millor fem-ho, ja! Dona-m'ho, ara! Digues-m'ho, avui! Poden passar mil i una coses. Estan passant mil i una coses. No me'n vull perdre cap perquè potser demà no em quasi-moro.

No obstant, ser impacient també té els seus avantatges. L'arròs no em queda mai covat. A la feina, em miro el tupper de prop, dubtant si a últim moment i he afegit fruits secs. Vull dir que haig de mastegar l'arròs com si fossin quicos. D'altra banda, és impossible que em caduqui alguna cosa a la nevera. Puc menjar-me un iogurt sense cullera sortint del súper, si tinc gana en aquell mateix moment! Les guerres que ens han precedit, amb mi haurien durat un dia. Els 45 anys de la Guerra Freda, els redueixo a hora i mitja. Per cert, m'excitaria tantíssim tenir un exèrcit d'homes rectes i ensinistrats, dient: "Sí! Mi Comandanta!". Segurament, ni així em menjaria un rosco, però com a Coronela —també m'agrada— seria infal·lible: "Encara seguim així? Doneu-me un kalàixnikov i em quedo sola de peu". Em discuteixo poc amb els funcionaris rectes i ensinistrats que et demanen la fotocòpia del DNI, la sang d'un unicorn i el semen d'un verge, per qualsevol tràmit. "Demà passat t'enviarem un correu amb el codi que hauràs d'inserir a l'aplicació del Bicing. En dues setmanes t'arribarà el carnet. Després...". Tallaria el funcionari que està convertint un simple tràmit en un Escape-room: "Ja no m'interessa. Volia muntar en bici ara! D'aquí a dues setmanes potser ja m'he avorrit de les bicis. Molt amable. Merci, adeu". Soc impacient, però educada; una cosa no treu l'altra.

Llegir la "paciència és una virtut" va ser una patada als ovaris gestionats per la MenstruApp. Va fer diana. Tinc la galeta de la realitat a la tauleta de nit a veure si entre somnis es filtra al cervell. Us imagineu que demà em llevo i m'asseco delicadament l'esquena després de la dutxa; em caduquen els iogurts, en lloc de la vida en general; tolero la MenstruApp i supero totes les proves per muntar en bici (podria protagonitzar l'anunci d'Ausonia). Encara que, res comparable en ser Coronela. Això, m'agradaria molt. Moltíssim! Em faria tanta il·lusió. Vaig a buscar cursos. Si n'hi ha un a Barcelona, m'hi apunto. Ja m'hi he apuntat. M'he llegit un llibre interessantíssim: Liderar el pelotón. A la nit començaré i n'acabaré un altre: Cómo ligar con el pelotón. Que guai ser Coronela. Ja no vull ser Coronela.