➤ Han vingut per quedar-se els dos quilos, les estries i l'autoestima
Georgina Cordobés Riera
Cada any, intueixo quin és l'últim dia que aniré a la platja i hi vaig, conscient que és un comiat. Vaig anar a la meva platja nudista de referència. A la platja només hi havia quatre iaies, que evidentment, al migdia van marxar perquè nena, haig de fer el dinar a —inserir persona dependent: nets o marits que no saben bullir un ou—. Minuts després de Déu nena-maca, va arribar un home. De tota la cala, va decidir que el millor lloc per plantar la tovallola i el seu cul, era a metre i mig de la meva. Vaig decidir fer com si res, fins que: "Perdona, una pregunta". Que curiós que les quatre dones amb qui he compartit cala tot el matí, no tinguessin cap dubte i aquest home després de deu minuts sentint la brisa marina als ous, es replantegés tota una vida. Recordeu, que estem a una platja nudista. De manera que, jo estirada i ell de cuclillas, quan vaig obrir els ulls, el seu paquet quedava a escassos centímetres de la meva vista. Vaig pensar: si esternudo, convalida fel·lació. El gran dubte d'aquest home era si coneixia un pàrquing a prop de la cala, perquè ell havia aparcat molt lluny. No, rei, tan lluny no has aparcat. "No ho sé, no soc d'aquí". Ah, va fer, mentre veia, al seu front, el símbol de cargando, buscant com seguir una conversa que era evident que jo no volia continuar. I d'on ets? Molt hàbil! Li vaig dir: "Puc seguir tranquil·la, com estava?". M'hauria agradat afegir: els teus huevazos m'estan tapant el sol. Però volia ser l'exemple que les feminazis no som agressives. Només volem estar tranquil·les. L'home va tornar a estirar-se a metre i mig de mi. Mirats des del camí de ronda, que queda damunt la cala, estàvem tan a prop, que la gent devia pensar: "Mira que monos, un pare i una filla, aprofitant els últims rajos de calor, llàstima que hagin aparcat tan lluny, pobres". Però, no érem pare i filla, érem Risto Mejide i una noia plena de complexos, fent veure que és molt segura de si mateixa. És a dir, qualsevol nòvia de Risto Mejide.
Emprenyada vaig sentir enveja i admiració per l'autoestima d'aquest home. Aquest gran pensador i filòsof, em doblava l'edat i era físicament zero normatiu. És un home que, segurament, les seves amigues diuen que és molt simpàtic. No us donaré més detalls del cos d'aquest home, perquè l'objectiu no és fer body shaming. Sincerament, si hagués tingut six pack tampoc hauria sabut on és el pàrquing més proper ni tampoc li hauria dit on visc.
La meva autoestima té molt a aprendre d'aquest tio, perquè els meus complexos i jo, en una platja nudista, no ens acostaríem ni a un seitó. Ni vestida m'hauria sentit tan a gust amb el meu cos com aquest tio, que lluïa la seva panxa cervezera com si estigués patrocinat per Estrella Damm. Però, és clar, aquest home no va créixer amb l'anorèxia i bulímia de les Spice Girls. Els AAARRRRGGGG!!! a la cel·lulitis de les famoses, augmentada amb zoom (repeteixo: augmentada amb zoom!) a la revista Super Pop. Les passarel·les dels 90 on les models es desmaiaven al backstage, literalment desnodrides. Vaig llegir una entrevista, on la model explicava, amb absoluta naturalitat, que en tot el dia menjava una rodanxa de tomàquet i una poma. Si a mitja tarda tenia gana, aire i una ungla, suposo. Abans de llegir l'entrevista, tenia onze anys; després, un trastorn de la conducta alimentària. I, per acabar, el bombardeig d'anuncis sobre la operación bikini. Una operació miracle necessitarem per remuntar l'autoestima de les nenes i dones del planeta (us convido a llegir La pregunta del croissant).
Us imagineu aquest home igual de preocupat pels pàrquings que per la cel·lulitis? A un sopar amb els col·legues del pàdel, consultant si aquests pantalons li fan molt cul? Intercanviant consells: Beu aigua, treu la gana. Jo no esmorzo, així m'estalvio un àpat. Beu cafè, treu la gana. Beu suc d'api, treu les ganes de viure. Jo no menjo hidrats, només verdures. Jo no sopo, així m'estalvio un àpat. Jo no respiro, així m'estalvio viure. Jo he anat a viure a Suècia, així m'estalvio anar a la platja a què em toquin la figa.
Com us he dit, era el comiat playero d'aquest any. La vida és capritxosa i dies després d'aquesta experiència nudista, vaig anar a l'exposició d'Alba Duque, en la que recull tot de dones amb els seus cossos corresponents (cada una portava el seu, el que té). El projecte All of us ensenya cossos amb estries, taques, cel·lulitis, cicatrius, pigues i tatuatges. Els vaig trobar tots bonics. Tots. I junts, encara més. I allà, em vaig acomiadar de la frase que més he repetit aquest estiu: "M'ha sortit una estria al pit i m'he engreixat dos quilos. Si continuo així em protegirà Green Peace". Han vingut per quedar-se els dos quilos, les estries i l'autoestima. En aquest ordre, de moment. A poc a poc, la Super Pop va fer molta feina.
Comentarios