➤ Míster, canvi. Tirón a la vida.
Georgina Cordobés Riera
Són les 15.30h del 31 de desembre i tinc una ressaca que descriu com ha anat l'any i com l'acabo: borratxa o post-borratxa. El 2023 m'ha passat la mà arrugada per l'espatlla i m'ha dit: "Tranquil·la, l'important és participar". Picava raïm, relaxat, com si sabés tot el que li espera. I la veritat, és que en poques hores, embarca, direcció a Mai Més. El 2023 m'ha explicat la història del vidre: els primers que van descobrir el vidre, l'anomenaven el material semipreciós, ja que, era molt semblant a les pedres precioses que tan difícils eren d'aconseguir. Al món, no hi ha dues pedres precioses iguals.
—D'acord, 23.—Després d'un any donant-me pel sac, em prenc la llibertat de tutejar-lo.—Tot això de ser única com una joia, fenomenal. Però, no em puc permetre ser dèbil com el vidre.
—El vidre és relativament fràgil i sensible, de la mateixa manera que també és resistent i impermeable.
—Jo soc de les segones.
—Les persones més dures són les que tenen més por de trencar-se.
—Vols dir, que les més dures, en el fons, són les més vulnerables?
—No. Ho són com tothom.—Pausa dramàtica, en què aprofita per menjar un gra de raïm.—Simplement, tenen més por d'ensenyar-se vulnerables.
El 2023 ha desaparegut, després d'una lliçó d'humilitat en què m'ha dit a la cara que a més de vulnerable també soc una covarda. Potser sí que soc la classe baixa del vidre: un got d'Ikea que es trenca, només mirar-lo. En aquest moment de debilitat, el meu xandall Adidas i jo fem el Annual Wrapped del 2023. He analitzat l'any per trimestres. No sé resumir. Però, ningú us obliga a llegir-me, eh!? Sempre podeu tornar a Instagram i veure publicacions de la foto viajera (interessantíssim!)
Gener-febrer-març-abril: Trobava a faltar algú que em rasqués l'esquena a aquell angle mort en què la mà no aconseguia arribar mai. No em vaig disfressar per Carnaval, em fa pànic fer el ridícul. Només s'haurien de disfressar les persones que van a la classe de les tortugues (o qualsevol altre animal). Els que ja teniu helicobàcter o us fascina tenir tuppers per tota la setmana; si us disfresseu, feu el ridícul. Al març em va deixar de picar l'esquena i vaig complir 30 anys. Néixer no té cap mèrit, però mantenir-me en vida, sí. Així, que xin-xin, copet a l'esquena i a seguir.
Maig-juny-juliol-agost: Vaig quedar amb la Roser per fer un vermut, va venir a casa. Em vestia davant seu, quan: "Merda, tia, no tinc calces netes". Reciclar-ne unes del cubell de la roba bruta, no era una opció. Quin fàstic! Abans em precinto amb paper Albal. Em vaig posar la calceta del biquini. Enxovar-me en polièster, licra i farbalans; és el més semblant a disfressar-me i fer el ridícul que he fet aquest any. Al maig em vaig descarregar Bumble i vaig conèixer una unitat de persona. Em va fer ghosting, vull dir que conèixer-la poc. L'oli d'oliva al Carrefour ja portava alarma, conseqüència de totes les guerres que ens inventem i que ens fan pitjors que un tio —que ja no va a la classe de les tortugues— disfressat de prostituta. Eliminar Bumble i autoestima. Xin-xin, copet a l'esquena i a seguir.
Setembre-octubre-novembre-desembre: Vaig visitar (i enamorar-me) d'Amsterdam. No em vaig drogar. Després, Formentera, el high-light de l'any. Vaig viure tranquil·líssima nivell deixar-me les claus damunt la moto tota la nit i escriure per WhatsApp: "Bon dijous", un divendres. Vueling em va enviar un missatge dient que podía cambiar el vuelo y alargar mi instancia. Logísticament, per agenda, era possible. Però, soc la classe baixa del vidre i la classe obrera de la societat, pagar tres nits més d'allotjament era una patada als ronyons de la VISA. Vaig tornar. Trasllat. Insomni. Volum de feina demencial. Insomni. Insomni. Insomni. A novembre, suplicava un canvi des de la pista, ofegada: "Míster, canvi. Tirón a la vida". Però, ni puto cas: "Calla i córrer, perdedora". L'important no era participar. El despotisme i sobreexigència de novembre em van portar a escriure Camionera (us convido a llegir-lo. No hi ha res més pretensiós i egocèntric que autocitar-me, ho sé). Després de la tempesta, va venir la calma plena d'ansiolítics. Em vaig auto-administrar dosis d'Alprazolam i Diazepam. Sort que no em vaig drogar a Amsterdam perquè a aquest ritme, ara faria servir els dits per sumar dos més dos. Segurament, els dits del peu. Finalment, a desembre he entès novembre. Novembre era jo. La solució a tot plegat, ha estat tornar a fumar. Confesso que deixar de fumar —8 anys enrere— va ser la segona millor decisió que he pres a la meva vida. La primera: fumar. No sigueu moralistes, us informo als no-fumadors, que també us morireu algun dia, eh!? També, us dic que és una solució molt pragmàtica, em poso objectius clàssics pel 2024, a última hora. Passen les 18:30h del 31 de desembre, i un any més, no tinc roba interior vermella. Tampoc tinc banyadors vermells. El segon propòsit del 2024, serà comprar-me un tanga vermell pel Cap d'Any següent. Tinc 365 dies per fer-ho, crec (no les tinc totes) que és un propòsit assolible. L'últim propòsit és aprendre a participar.
Comments